Capítol I. El planeta de las corones

|

Tornava cap a casa després d'una tarda moguda, cansat i mig borratxo, quan l'eix dels pedals de la meva bicicleta es va trencar. En menys d'un segon ja era a terra, m'havia colpejat el cap. De sobte, mentre jeia a terra, vaig sentir una estranya sensació, com un augment de pressió, i van arribar al meu cervell infinitat de coneixements. Vaig comprendre que alguna cosa havia penetrat dins meu.

El que havia passat era tan fàcil de comprendre com difícil d'assumir: un ésser extraterrestre va entrar al meu cos i va ser dins meu el temps necessari per transmetre'm totes les seves experiències i explicar-me la història de la seva civilització, durant mil•lèsimes de segon, potser menys.

Es tracta d'una civilització que habita un planeta en què la força gravitatòria és centrífuga. Aquest planeta es troba en una galàxia molt àmplia i caòtica. Els seus planetes i asteroides estan formats per materials diferents als nostres amb l'estranya característica que cadascun d'ells es composa d'un sol material, en els seus diferents estats, i amb diferents cúmuls d'energia distribuïts de forma irregular.

El planeta en qüestió estava poblat de vida, i era l'únic de la galàxia en haver desenvolupat una forma de vida conscient. Els éssers que habiten el planeta del meu invasor es composen d'un alt percentatge del material del planeta i un percentatge menor d'energia. Tenen un únic sentit que els permet percebre el que succeeix al seu voltant, de forma semblant a les ones hertzianes i digitals, però d'una manera irregular i inestable. D'alguna manera xifren la informació, i això els permet comunicar allò que volen a d'altres éssers de la seva elecció, impedint a la resta la intercepció del missatge. Es tractaria d'uns espècie de telepatia que dominen a voluntat.

El planeta del nostre amic allotjava una civilització consolidada i organitzada d'acord amb un sistema de corones. El centre del planeta gaudia d'una alta concentració de material i viure-hi era molt plaent però difícil. Difícil per tres motius: en primer lloc, perquè per acostumar-se a la tipicitat de la força gravitatòria i l'alta concentració del material en estat gasós necessita una adaptació gradual, sense la qual, el cos experimentaria canvis físics imprevistos; en segon lloc perquè s'ha d'estar consumint infinitat d'energia per pujar i mantenir-se al centre, i aquesta energia només es podia aconseguir amb el consum de dosis elevades de matèria; finalment, perquè tots els éssers que vivien en cadascuna de les corones, tracten de defensar la seva posició per gaudir de la concentració de material que els ofereix la seva corona, i això suposa impedir a la resta dels éssers entrar a la seva corona, objectiu que aconseguien dissenyant sistemes de vigilància.

Cadascuna de les corones, per entendre'ns conforma una comunitat diferent, amb una identitat i uns codis propis; cada corona és un país o, més aviat, una classe social. A les darreres corones gairebé no hi ha matèria disponible, i tota l'energia s'ha de gastar en la cerca de més aliment; a les corones centrals el material és abundant. Les corones exteriors estan superpoblades mentre les centrals són desertes; a les corones exteriors la fam és comú i l'aniquilació del veí és un mitjà de supervivència, això no és necessari a les corones superiors, en què els membres de la mateixa corona es tenen més consideració, i és més fàcil que existeixin lligams entre la comunitat, situació impensable a les corones exteriors.

A les darreres corones la concentració del material és molt pobre i tota l'energia s'ha de gastar buscant més material, navegant penosament pel buit buscant “bombolles” de material que viatja a la deriva, i en mantenir la posició sense caure a l'espai obert. El centre del planeta, en canvi, és l'opulència absoluta, l'extrema abundància.

Evidentment, tots els éssers aspiren a penetrar fins el centre i tracten d'evitar que la resta avancin, amb molt poques excepcions. Normalment, cada corona disposa d'un sistema de vigilància amb punts organitzats per una guàrdia o policia exterior que situa vigilants a l'exterior de la corona que exterminen tot aquell que vol creuar la frontera i entrar a la corona sense gaudir de la legitimitat necessària.

Els canvis de corona necessiten un acte d'autorització, que només es pot donar per unanimitat (menys u) dels membres de la corona. Quan això es produeix, els éssers de la corona pretesa realitzen un acte d'alienació en què s'immobilitzen per un instant i veuen les coses des de l'interior dels seus cossos sense poder intervenir durant el breu espai de temps en què el convidat passa la frontera. L'autorització pot tenir duració limitada, normalment es tracta d'un transport, que ha de pagar un tribut, o pot ser de forma definitiva, quan això succeeix, la corona té un nou membre.

Les corones tenen espai per a molts éssers però, per qüestions de benestar, les corones acostumen a mantenir uns percentatges de població per espai determinats, que poden variar depenent de diversos factors. Existeixen infinitat de corones, dividides en set regions, que es distingeixen per la seva pressió “atmosfèrica”.

Capítol II. El descobriment

|

Els éssers que vivien al planeta de les corones descansaven en unes cases a les que anomenarem gotes, perquè tenien una forma semblant a la forma que donem a les gotes d'aigua caient quan les dibuixem. Aquesta forma afavoria la seva fixació, ja que per evitar la força gravitatòria es disposava una cunya en la seva punta superior i que apuntava cap al centre del planeta. Amb sistemes mecànics i dipòsits de buit creaven una disfurcació del vent gravitatori que empenyia la gota des de la part posterior. Un petit mecanisme tancava el sistema de retenció del buit de l'interior de la gota: era la clau de volta i, alhora, la porta.

L'ésser que em va penetrar procedia d'una corona situada a la cinquena regió, molt lluny del centre del planeta però també molt lluny de la darrera corona. En realitat era una corona intermèdia “socialment” parlant, perquè en termes geogràfics es trobava al terç exterior del planeta, doncs les corones centrals eren molt amples i ocupaven gairebé més de la meitat de l'espai existent.

El nostre amic vivia còmodament en una gota annexa a la del seu progenitor, que era manipulador, es dedicava a la transformació de matèria per diverses finalitats, des de l'alimentació fins el transport. El progenitor era el manipulador més expert, al seu  costat vivien els seus aprenents i admiradors, que desenvolupaven tasques auxiliars. En d'altres professions, els éssers no vivien a prop sinó que s'associaven per afinitat cognitiva o simplement per la necessitat de viure a prop d'un proveïdor, etcètera.

Els membres d'una associació de manipuladors, com podeu imaginar, tenen una casa fantàstica, ben cuidada i amb tots els detalls de precisió que s'adquireixen amb la pràctica del treball. Per les seves virtuts, aquesta associació de manipuladors vivia en una corona benestant.

Era normal que cada corona tingués una associació de manipuladors i de totes les altres professions. Generalment, els veïns de corona eren éssers amb un nivell similar d'habilitat en la respectiva professió o tasques assumides -i també de massa corporal i capacitats físiques. Així, si algun ésser adquiria més perícia podia ascendir de corona de forma quasi natural, doncs era acceptat de bona voluntat pels membres de la corona superior. En definitiva, els éssers vivien en una corona o una altra depenent del seu virtuosisme i, evidentment, de la seva fidelitat al sistema de corones, és a dir, del seu respecte als coronaris superiors i  la seva reacció enfront dels coronaris inferiors.

Els joves de l'edat del nostre protagonista només consumien recursos i celebraven a diari l'experiència de viure i aprendre del seu entorn les funcions que poguessin assumir dins de la seva corona. Tard o d'hora els éssers trobaven la posició i el lloc adients (les seves ocupacions); el nostre protagonista vivia el moment en què decidia les tasques que assumiria -si no volia ser marginat o expulsat cap a corones inferiors.

Ser fill d'un manipulador ben considerat significava quelcom semblant a formar part d'una nissaga especial. El nostre jove amic no estava realment interessat en l'ofici de la manipulació, perquè el trobava avorrit i ingrat. Com a fill i aprenent de manipulador havia desenvolupat una capacitat especial relacional que li permetia desenvolupar qualsevol tasca amb habilitat, sempre que ho fes conjuntament amb d'altres éssers. A més, havia aprés a tractar amb els clients i proveïdors del seu progenitor i això li permetia conèixer a molts altres éssers, recordar les seves habilitats i aprofitar-les en benefici comú. Tot i això, no era capaç de trobar una tasca o un conjunt de tasques que li produïssin una satisfacció plena.

La capacitat per relacionar-se amb d'altres éssers feia del nostre amic un ésser inquiet i centre, en moltes ocasions, de la vida social. Gaudia d'amistats en les corones veïnes (males influències, segons els seus éssers propers, si provenien de corones inferiors). L'amor que el nostre protagonista demostrava cap els demés i l'abundant temps que dedicava a l'esbarjo enutjaven el seu progenitor, que en ocasions li retirava l'atenció, un acte de reprovació. Aquesta actitud podia donar lloc, en determinades ocasions, a l'expulsió de la corona i, fins i tot, de les corones inferiors, si aquesta desatenció era màxima, perquè es transformava en rebuig col•lectiu espontàniament, quan aquest rebuig era comunicat a la resta de les corones que podien recolzar l'esser que sentia el rebuig i ajudar-lo en l'execució de l'expulsió, redimensionant-la.

El dia en què van començar els fets que acabarien en els fets que coneixem, el nostre personatge -els seus congèneres el coneixien com a Connector, per les seves habilitats de sociabilitat- passejava distret pels espais limítrofes de la seva corona, en la frontera de la corona inferior. Tenia pensat passar la resta de la jornada als “cúmuls” de la corona inferior, unes aglomeracions populars festives que es formaven de forma espontània. Sabia, si més no, que en qualsevol moment podia concretar-se el toc de queda.

El toc de queda era una mesura de tancament temporal de les fronteres, que s'ordenava després de cada jornada de treball, per permetre el descans. Suposava una prohibició d'entrada de persones i matèria transformada entre corones, i es feia complir mitjançant dispositius de vigilància i repressió; no se'n permetien excepcions. Connector no havia conegut una obertura per emergència i sabia que si baixava de corona no podria tornar fins després de l'aixecament del toc de queda. Generalment, totes les corones aixecaven el toc de queda al mateix temps, només hi havia alguns desajustaments quan els éssers de les primeres corones descansaven profundament.

Finalment, el nostre amic es va decidir a baixar a la corona inferior. Al principi tot era diversió, però la cosa es va capgirar quan van començar a succeir situacions insostenibles. Tot va començar per causa de la matèria “exogenada”, una substància que fabricaven canviant la seva composició atòmica -mitjançant processos complexos, s'aplicava energia en determinats punts fins aconseguir retenir-la a la part exterior i aïllar-la de l'espessa matèria interior. Es tractava d'un material apoderant que circulava pel planeta en quantitats limitades.

En aquell cúmul hi havia éssers que disposaven de matèria exogenada en grans quantitats i feien sorna de la carència aliena. En un moment donat la broma va ser excessiva. Alguns dels éssers van començar a refregar el seu dors contra la resta -com si refreguéssim les nostres natges contra la cara d'un altre- i es violentaven mútuament. Es tractava d'una baralla, però era molt més bruta del que en Connector -i qualsevol altre- podia acceptar.

En Connector era un ésser amant de l'eficiència i les baralles eren justament tot el contrari a l'eficiència. Assistí a una escena lamentable que va terminar amb l'expulsió de tres éssers, amb violència i potser sense justificació, i així es convertí en una escena doblement lamentable i ineficient.

En el mateix moment en què es produïen les expulsions, Connector es va retirar cap a la seva corona amb gran esforç, completament indignat. Quan va arribar a la seva gota va recordar que el toc de queda encara era vigent i tot i així va creuar la frontera, gràcies a la seva actitud, que havia provocat l'alienació espontània dels membres de la seva corona que havien percebut la indignació, vigilants inclosos, que van permetre la seva entrada en plena submissió.

La sorpresa de Connector era absoluta davant del descobriment que acabava de realitzar, però va reaccionar amb normalitat, dissimulant. Es disposava a descansar, però la idea li voltava pel cap. Estava ansiós per compartir el seu coneixement, però sabia que l'havia de mantenir en el més absolut secret, ignorant de totes les conseqüències que se'n podien derivar.

Capítol III. Procés de reflexió

|

La jornada següent Connector era absent, ni tan sols va establir comunicació amb d'altres éssers. Les poques trucades telepàtiques que rebia les enllestia ràpidament, no tenia el dia per tonteries: havia realitzat un gran descobriment, un mètode per traspassar les corones … fins i tot en ple toc de queda! 

Pel que sabia Connector, els éssers només s'alienaven en moments concrets de forma voluntària, mentre que el descobriment estava relacionat amb un acte reflex. Aquests actes reflexos no eren quotidians però sí freqüents, tot i que generalment es donaven durant la jornada de treball. Els dubtes s'acumulaven dins seu. Va passar la major part del dia amb el seu progenitor i els altres manipuladors, observant com manufacturaven objectes.

El procediment, fatigant, es repetia un i altre cop: s'agafava un èmbol i es cobria ben fort amb un altre tros de matèria sòlida, i es generava un buit tirant de l'èmbol, després es rodejava la base de l'objecte i s'hi col•locava el mecanisme de tancament. D'acord amb aquest procediment es fabricaven la majoria dels objectes: les gotes (les seves pròpies cases o els refugis -molts éssers no tenien un lloc central a on descansar, sinó diversos d'ells distribuïts depenent de les seves activitats, sovint compartits), els mitjans de locomoció, els descansos que hi havia per tot arreu, fins i tot amb aportacions artístiques, ...

Els treballadors treballaven sense descans: cobrir èmbol, generar buit, tancar; cobrir èmbol, generar buit, tancar, … i així contínuament. Connector els mirava treballar: com més els mirava més grans eren els seus dubtes... fins que queia pres de la psicosi que li produïen les seves idees arran del seu enginyós i perillós descobriment. Es tornava boig i actuava de forma incoherent; la resta pensaven que estava atontat o que havia consumit massa matèria exogenada i ja es disposaven a cridar-li l'atenció quan va marxar a buscar un ambient més “fresc”.

Es va trobar amb els seus amics de corona, que anaven amunt i avall buscant una feina efímera per poder comprar matèria exogenada, com de costum. Connector no trobava el seu millor amic, que no responia a les seves trucades. On era? -es preguntava. Més tard descobriria que estava visitant una “torre de control”, buscant feina. La vigilància era una de les funcions que més detestava Connector, com la gran majoria dels éssers, excepte la petita minoria que acceptava aquesta feina.

L'amic de Connector era conegut com a Esforçat, perquè era un ésser molt voluntariós, amb ell mateix i els demés. Esforçat no era un gran amant de l'ordre de corones però, al cap i a la fi, el seu progenitor era vigilant i exercia la seva funció amb orgull. Els éssers que acceptaven aquesta dedicació practicaven l'autoengany, pensant que eren més quantioses les ocasions en què ajudaven que no pas les vegades en què la feina resultava ingrata.

El progenitor d'Esforçat sempre tractava de convèncer els nois de les bondats de la tasca, basada en obtenir els tributs que cobraven pel trànsit de persones i matèria per distribuir-los entre els éssers més necessitats de la corona d'acord amb el 'sentiment comú' de la corona, que ells havien d'interpretar. El pensament col•lectiu o 'sentiment comú' era una espècia de consens que s'aconseguia de forma espontània sense formalitat predeterminada en el mateix moment en què es donava un problema col•lectiu -i la col•lecta de tributs ho eren. Es tractava d'una fórmula que anaven corregint mitjançant telepatia i que tenia un reducte físic, doncs els éssers es posicionaven d'una manera o una altra per emetre el senyal de corrent elèctrica. 

Es tractava, en definitiva, d'una resposta senzilla, concreta, que es formulava amb una operació “matemàtica” complexa que es construïa de forma col•lectiva, tot ajustant unes fórmules amb les quals calculaven la massa que pretenia traspassar la frontera -només es controlava el trànsit cap a corones interiors, o superiors- i el seu equivalent en proporció a la massa de la corona sencera així com d'altres paràmetres de convecció. La solució tenia validesa per consentiment o aquiescència de tots els membres de la corona menys u, i això succeïa constantment en el cas dels tributs. Tots els membres de la corona participaven en el càlcul, la recaptació i la distribució dels tributs. Era com si a tot el material, inclosos els viatgers, se'ls designés un impost i se'ls expropiés en el mateix acte de la quantificació. En cas que el visitant que pretenia creuar la frontera rebutgés la quantitat proposada, el consens s'anul•lava i se li tornava la càrrega, expulsant-lo de la corona.

La majoria dels éssers no s'interessaven  en aquesta qüestió es tractava d'una fal•làcia en la que quasi tothom acceptava la proposta de càlcul del vigilant, que acostumava a ser exacta i, tot així, elevada, en tots els casos. La quantitat dels tributs que s'havien de pagar era un impediment per viatjar per les corones en plena llibertat i, normalment feia impossible fins i tot sortir de la pròpia corona.

Esforçat també trobava molt avorrida aquesta funció, sense cap gratificació personal però era entretinguda. Connector la jutjava menyspreable, i normalment era l'únic dissident que donava validesa al consens, i s'alternava en la disconformitat amb d'altres éssers, generalment menyspreats per la resta dels membres de la seva corona.

Els dissidents consideraven la funció de vigilància la causa directa del malestar “econòmic” i “cultural” -per dir-ho d'alguna manera- de les corones inferiors. La trobaven una funció corrupta i abusiva, també en la distribució comunitària dels tributs i la rebutjaven (fins i tot físicament parlant). “Aquest consens no és una altra cosa que una mentida, que tots consentim perquè no coneixem l'autèntica i genuïna proporció, la posició correcta dels fluxos. Hi ha matèria en abundància a les corones superiors, per què ens hem de repartir les engrunes?”, aquests eren els arguments que Connector expressava en clandestinitat. En realitat tenia raó, el sistema de corones perpetuava la misèria de molts éssers sense justificació i feia impossible la lliure circulació.

En Connector pensava que, eliminant els tributs i lliurant el material al seu flux natural tots els éssers podrien arribar a ser pràcticament iguals en volum, que la llibertat de moviment no només era possible, sinó més neutra (més justa), més néta i més bella, fluctuant.

L'abundància de matèria al centre feia que els éssers fossin més grans, més forts i vivien més temps (molts d'ells eren immortals ja que eren pràcticament invulnerables). Connector no només en tenia notícia sinó que a més els havia conegut directament en visita acompanyant el seu progenitor com a aprenent del taller, que tenia importants clients unes centenars de corones més endavant. Quasi els rebutjava, quasi; i menys mal, perquè si el seu rebuig era descobert, li podrien haver fet retrocedir unes quantes corones, fins que el rumor de la seva fama s'hagués esvaït.

Fins aquell moment, en Connector no sabia que Esforçat es trobava de visita a la torre de control. Va baixar una corona i encara hi havia més moviment. Després del succés de la jornada anterior, ningú no estava satisfet; tots treballaven en les seves taques habituals, en actitud totalment submisa, amb tota normalitat; no hi havia entreteniment per a un coronari superior, així que va decidir tornar.

De camí cap a casa, es va distreure tant com va poder, contemplant les diferents funcions (encara hi havia funcions que desconeixia!). Però tot el seu esforç resultava inútil, els interrogants li tornaven constantment: quant de temps durava l'alienació, si hi havia un límit de corones a traspassar, si l'alienació es detenia en un o altre punt o si era com l'expulsió, que es detenia en un punt natural (quan s'esvaïa el coneixement del greuge), ...

Cap de les preguntes que es feia no obtenia resposta, sinó que donava lloc, oposadament, a nous dubtes. La història se li començava a fer gran i no volia -no sabia si podia!- compartir-la. Molts, molts dubtes...

En el fons es tractava de dubtes importants i que mai no aconseguiria resoldre. Va intentar, per un instant, preguntar al seu progenitor i a la resta dels manipuladors del taller sobre el seu descobriment, però sense acabar de desvetllar-lo, tot i que va haver de fer masses abstraccions per fer-se entendre. Els va preguntar què farien si trobessin un nou mètode de manipulació més eficient. Tots tenien la mateixa resposta, bé, dues respostes. Primer, que no existeix cap altre mètode de manipulació més eficient; segon, que si existís ara mateix viurien en una corona superior. Aleshores començaven a fer broma amb els luxes i plaers que podrien tenir al seu abast, donat el cas, totalment impossibles, clar (reproduiré les seves comunicacions amb diàlegs, però no són més que vulgars transcripcions de la comunicació teatral, que era la forma en què parlaven, fent servir el propi cos per expressar-se):

-    Som-hi, doncs, a inventar un nou mètode! -deia un que palpitava de riure.
-    Quan ho haurem aconseguit ja serem a la darrera corona i ja sabeu què en diuen, que més enllà només hi ha abisme, potser quan l'haurem inventat ja ens estarem precipitant en el buit però cridarem ben fort mentre morim: “¡hem inventat un nou mètode de manipulació de matèria!”- deia un altre com si fingís creure que entre tots els agrairien el descobriment expulsant-los a la darrera corona, menyspreant la seva invenció, una reacció absurda i impossible, per entendre'ns; no podien parar de palpitar.

Com que no eren capaços d'imaginar un altre mètode de manipulació, seguien fent sorna: a un dels aprenents del taller se li va ocórrer proposar l'empresa de prometre un nou mètode de manufactura als membres de la primera corona -que eren un misteri per la majoria dels éssers de les altres corones- a canvi de viure en la primera corona fins el moment de la invenció.

Les bromes eren cada cop més exagerades i ridiculitzaven  Connector, fins el punt que va acabar marxant per segon cop. Va anar aquí i allà sense destí concret. Una estona més tard va trobar un descans solitari, de gran bellesa i efecte, manufacturat per un ésser anònim, amb un buit dinàmic en quasi tots els seus extrems, que aconseguien adequar-se a l'entorn, en infinitat de formes, que es manipulaven segons l'interès o la interacció del visitant. Era plàcid i, en ell, va aconseguir deixar la ment en blanc respecte d'aquell afer. Va intentar abstreure-se'n per un moment, i deixar de pensar en el descobriment. Va ser en aquell precís instant, quan ja no hi pensava, que la idea va arribar pel seu propi peu, es va composar tota sola. Si més no, encara s'hi va quedar descansant una bona estona.

Capítol IV. Codi i seguici

|

Les combinacions de possibilitats es van formular ràpidament i en Connector va trobar dos elements indispensables per fer servir el seu descobriment: un codi i un seguici. El Codi era una forma de comunicació del descobriment, una mena de “ball” que expliqués el descobriment i la proposta de Connector, de tal manera que ningú sabés de què parlava exactament, fins que el receptor el pogués comprendre -en el sentit de figurar-lo, de completar-lo- per si mateix, és a dir, fins que pogués contemplar com a possible la incursió en les corones superiors i la ruptura o desactivació del sistema de corones, una espècie de funció teatral que va batejar com a “bogeria”, per la sicosi que li havia causat el descobriment.

El problema principal consistia en què no podia escollir els receptors, i fins i tot els ho havia d'ocultar, com en el cas d'Esforçat i els manipuladors. Repetiria la bogeria en els cúmuls i tractaria de trobar un moment per completar la seqüència, de lliurar el codi i explicar el descobriment si l'altre ésser no s'excitava en excés.

D'aquesta manera reclutaria el seu “seguici”, un conjunt d'éssers igualment descontents amb el sistema de corones que l'acompanyarien en la seva aventura. No buscava esclaus ni servents, només gent disposada a acceptar el repte que els proposava.

Nosaltres podem imaginar que Connector pretenia colonitzar el centre i crear una convecció diferent, i intentava atraure a tot aquell que, indignat, volgués envair les corones superiors. El problema radicava en què els éssers de les corones superiors eren enormes, gegantins..

Una opció intermèdia era establir en el centre una petita colònia de resistents i anar cridant a d'altres éssers conforme els primers s’haguessin establert. Com que era gairebé impossible, la idea de Connector sobre què fer amb el descobriment va acabar semblant més un atac que una guerra o un procés de colonització. Ell no sabia que, quan despertessin els éssers de les primeres corones, els atacants podien ser eliminats per centenars però tot i així tenia dubtes, desconfiava del descobriment. Creia poder estar cometent l'error d'originar una estranya “guerra”, més que una colonització. Això li causava confusió i por, turment.

Finalment va acabar decidint-se per reclutar molts éssers i proposar atacs “d’exploració” per testejar una possibilitat d'atac massiu. Podien esperar que allò acabés originant una alteració de forces o un patètic assassinat massiu, … hi havia milers de possibilitats i cap ni una era esperançadora.

L'elaboració del pla i la composició de la bogeria van durar només un instant, la idea li va arribar com un raig, per infusió: la força gravitatòria que va originar el descans (aquell mecanisme que va trobar en el seu camí erràtic) va acabar per solucionar l'equilibri que li va donar la resposta, inspirada en la comprensió de les formes bàsiques. En definitiva, en la relaxació que buscava en deixar de pensar va trobar un equilibri, allà mateix, que se li va projectar, com rebotant en l'espai i donant la resposta. Havia d'evocar el planeta de les corones (una esfera perfecta), fer els anells per mostrar les corones, i després les hauria de foradar de fora cap a dins. Tot això ho havia de representar amb formes no esfèriques, per no mostrar el missatge amb total claredat, sinó en figures piramidals, cúbiques, ...

Tal i com dèiem, després de composar la bogeria es va quedar a descansar. Un cop va composar la imatge perfecta de la “bogeria” per comunicar-la a d'altres éssers -i després de molt entrenament- no va dubtar en provar-la per primer cop. Va aprofitar el temps d'esbarjo a la segona corona superior a la seva amb uns transportistes de substància compacta, caracteritzats pel seu perfeccionisme i una característica actitud de “silenci”, lleugerament superior a la dels manipuladors. També se'ls coneixia per la seva rigidesa en el compliment dels pagaments tributaris i la seva ingenuïtat, que resultava beneficiosa per als vigilants, que podien proposar un consens a l'alta, en perjudici dels clients dels transportistes.

La “bogeria” de Connector consistia en una composició de les que acostumaven a representar amb els amics o coneguts, una forma artístico-lúdica de “parlar” i “jugar”. Eren uns jocs de percepció en els que el propi cos es convertia en infinites formes i textures, quelcom semblant als colors, escenificant una descomposició o canviant el seu propi estat per regions del cos, donant o traient energia, ràpidament. Normalment, consistien en expressions sarcàstiques de les professions o les funcions o de certs personatges (sovint els vigilants), o en narracions fantasioses o reals però decorades amb infinitat de recursos “artístics”.

Connector jugava amb les figures geomètriques bàsiques, les primeres que s'aprenen en adquirir consciència, que inseria enmig d'altres relats, de forma intermitent. D'aquesta manera,  reproduïa la forma i composició de les corones amb el seu cos. Al final feia una explosió de dispersió i avanç, com si expulsés la seva pròpia pell i després la recompongués avançant. Aquest darrer recurs estava evocant, ocultament, el resultat que Connector assignava a la indignació, és a dir, permetre'ls avançar per les corones, inclòs assestar un cop definitiu al sistema de corones.

Es tractava d'unes composicions tan elementals que no quadraven en la resta del relat pel seu caràcter bàsic -nosaltres diríem infantil. Finalment, va resultar que provocaven una reacció de riure pànic. El riure pànic es produïa en relaxar intermitentment el propi cos, de pur plaer, fins que s'acabava per dispersar per impulsos, palpitant. El riure -físicament, la palpitació- podia portar a la desintegració, la mort; per evitar-ho s'activava una alerta innata de replegament -el pànic- que tornava a arreplegar el cos. Era un riure -literal i potencialment- de mort, i si el plaer era màxim podia passar que no s'arribés a temps per al replegament. Dos dels transportistes van arribar a tremolar de pànic però ni de lluny van comprendre el missatge i tampoc l'explosió final. Tot i així els va agradar, i això garantia a Connector un segon intent de representar la bogeria.

Quan tornava a la seva gota pensava en els seus nous amics. El més gran semblava un ésser compromès i ferm, sense obsessió perquè no la necessitava, només havia de mostrar la seva obstinació, i així evitava qualsevol atac en posicionar-se cap el centre, ferm, com disposat a recollir el que estigués en joc. Rapaç, que era com el coneixien, mai no necessitava ajuda perquè tampoc no tenia grans capricis, agafava el que li corresponia pel seu valor intrínsec (el seu propi, conegut per ell mateix i pels demés). En Connector el considerava un ésser de confiança i l'admirava. L'amic de Rapaç era conegut per ser Dispers. Se'l coneixia amb aquest nom perquè es dispersava contínuament, era un ésser rialler, sempre reia, es dispersava de plaer.

Connector repetia la seva bogeria en les reunions a les que assistia i acostumava a tenir bona resposta però, és clar, ningú no ho entenia. Molts el prenien per imbècil i fins i tot dubtaven de la seva capacitat per viure en la corona en què vivia. Entre ells, els assistents comentaven l'actitud de Connector: els uns desconfiaven, d'altres li atribuïen enginy, però tots es movien en la incertesa.

La bogeria començava a tenir efecte. Tothom el creia una persona estranya i el tractaven com a tal. Connector va témer per l'efectivitat del seu pla basat en la “bogeria” després de les primeres repeticions davant Rapaç, Dispers i d'altres amb qui coincidia per atzar. En un principi va trobar una actitud tancada. Generalment causava confusió.

Rapaç li va requerir un dia de tornada a casa:
-    No hauries de repetir el ball geomètric, o vols que et tinguin per boig?;
-    No m'importa que em tractin com un boig, a tu t'agrada -contestava en Connector;
-    Bé, la primera vegada ho vaig trobar divertit, un deliri extravagant, i no vaig poder contenir el riure, però en realitat em fas pena -Rapaç començava a sospitar que la relació amb Connector empitjoraria;
-    No entens res, oi? -intrigava en Connector;
-    Bé, la forma bàsica em dona una sensació de coneixement, és la base de la nostra existència. És clar que tots els objectes tenen una relació llunyana amb les formes bàsiques, però són tan bàsiques que ningú les hauria d'admirar -Rapaç no sabia com contenir la seva ràbia, es desesperava-, no sé per què ho fas, però estàs arriscant el teu seny i, saps què els passa als que perden el seny, no?;
-    Que m'expulsin tres vegades el nostre món si és necessari, no tinc cap dubte en admirar les nostres formes bàsiques -en aquell moment va pensar en fer l'acrobàcia final i lliurar el codi, però no podia confiar tant en les primeres trobades.

Passaren jornades i jornades invocant la seva bogeria amb molta precaució, tement acabar com els que perden el seny, és a dir, expulsats del planeta o a la darrera corona, que no suposava la mort però provocava una agonia existencial llarga.

L'expulsió era un procés en què participaven tots els éssers del planeta, que veien passar a un boig desprendre's del planeta per l'efecte de l'expulsió màxima i, si podien, contribuïen empenyent-lo amb mes força encara o desviant-lo perquè no trobés d'altres obstacles que detinguessin la seva caiguda. Es tractava d'una festa macabra i molt popular, com un assassinat col•lectiu, com una defenestració en comú.

Quan l'ésser expulsat ja havia desaparegut en el buit exterior o s'havia detingut en alguna de les darreres corones -tot depenia de la gravetat de l'acció que havia causat l'expulsió- començava l'espectacle: la matèria exogenada queia en abundància des de les corones superiors. De vegades, i depenent de qui fos l'expulsat o el motiu de l'expulsió, es produïen festes descomunals; en definitiva, els éssers de les corones superiors subvencionaven la intoxicació en aquells moments, fet que explicava la inclinació per aquest tipus d'actituds i el seu caràcter tradicional. Tot i no ser quotidianes, aquestes expulsions succeïen amb freqüència.

Capítol V. La primera confessió

|

En Connector sabia que el seu codi no es podia basar només en la bogeria, que hauria de recolzar-se en d'altres elements per arribar a crear un espai de confidencialitat; si no ho feia així, només es podia arriscar a explicar el seu secret sense seguretat. Això podia funcionar amb alguns dels seus coneguts, però no amb tots. Va pensar en totes les possibilitats: baixar a corones inferiors i buscar d'altres éssers més perjudicats pel sistema de corones o buscar algú agreujat i convèncer-lo perquè es vengés, però cap de les opcions li semblava interessant, començava a veure's en un camí sense sortida.

Finalment es va decidir a revelar el secret amb precaució i l'únic ésser que semblava comprensiu amb les representacions era Rapaç. En Connector va executar un pla elaborat minuciosament per guanyar-se la confiança de Rapaç i Dispers. Els va enganyar dient-los que volia treballar de transportista. En un principi, Rapaç i Dispers no se'l van creure, ja que Connector tenia capacitats de negociació més que de transport, però no li van posar gaires obstacles i el van incorporar al grup de transportistes de la seva corona. No li va ser difícil incorporar-se a la feina, però no imaginava com era de complicat aquella feina, doncs feia necessària una gran habilitat per posicionar bé les mercaderies en els vagons de transport, que havien de ser perceptibles, totes elles, als vigilants.

De tant en tant, Connector tornava a repetir les seves formes bàsiques, tot i que la feia més familiar o adaptada al llenguatge dels receptors. Estava arriscant-se massa, però només amb Rapaç, Dispers i d'altres coneguts. Dispers i la resta ja havien assumit la bogeria i se la justificaven a ells mateixos com a contrapartida d'alguna altra habilitat que devia ocultar. Rapaç no va trigar massa en preguntar-li un altre cop:
-    Amic, algun dia m’explicaràs el teu secret, quina és l’habilitat que amagues? Sé que la teva matriu és manipulador... – Rapaç coneixia per referència a la matria (matèria prima), al progenitor de Connector i també coneixia la seva reputació com a manipulador, pel que creia que Connector amagava alguna cosa; no s’imaginava, però, el vertader secret de Connector.
-    Com? De què parles? -li va dir en Connector amb prudència.
-    Ja saps de què parlo, au, explica-ho -ni de lluny imaginava Rapaç quina era l'habilitat que es guardava en Connector.
-    Si no ho sospitessis, no m'ho demanaries -en Connector s'inquietava davant de la tranquil•litat que li demostrava en Rapaç davant l'elevat risc que, sense saber-ho, estava assumint en fer aquestes preguntes.
-    Bé, no és només una sospita, és una certesa indefinida -en aquest moment en Rapaç imitava la bogeria de Connector, per guanyar-se la seva confiança.
-    Has d'assegurar-me -li digué en Connector- que no em llençaràs cap a baix si t'ho dic.
-    T'ho asseguro, tens el meu compromís -va assegurar Rapaç, perdent la desconfiança.
-    T’ho explicaré: un dia estava amb uns amics de la meva corona veïna inferior... – i Connector li va explicar tota la història.
-    Però, Connector, com pots viure tranquil amb aquest secret tan espectacular? -a Rapaç li sortir l'energia del cos; li va produir tanta angúnia conèixer el secret de Connector que estava embogint per moments.
-    Tranquil•litza’t, de moment només ho sabem tu i jo, res no ens pot succeir -li assegurava en Connector.
-    Ara entenc les teves formes bàsiques, tu vols trencar les corones, estàs boig, seràs expulsat!
-    No, no estic boig, no estic boig -en Connector no sabia què dir-li, perquè tampoc no sabia res sobre les conseqüències del seu pla.
-    Suposo que voldràs oblidar-ho -digué en Rapaç.
-    Doncs no, el que vull és anar al centre absolut, o potser no és això el que volem tots?
-    Bé... sense dubte tothom ho desitja, però és més una fantasia que un propòsit.

Per la resta dels éssers, era difícil imaginar que traspassar corones lliurement fos possible, perquè si alguna vegada traspassaven fronteres enutjats no n'eren conscients de l'alienació que provocaven, ni tampoc quan eren els indignats ni quan eren els que cedien el pas a la resta.

-    Imagina, si poguéssim arribar al centre i quedar-nos allà, no seria meravellós?
-    No siguis il•lús, si arribessis al centre t'expulsarien tan fort que travessaries el planeta a l'instant … i a nosaltres ens plouria tanta matèria exogenada que la podríem emmagatzemar per l'eternitat -va ironitzar en Rapaç.

Rapaç va quedar tan impressionat com inquiet. Les jornades següents, la relació entre tots dos va ser estranya, fins el punt que Dispers se'n va adonar i va començar a insistir. Tant l'un com l'altre van dissimular tot el temps que van poder, però sabien que Dispers associaria aquella actitud amb les “bogeries” de Connector. Al final, Rapaç li va explicar el sentit de la bogeria a  Dispers, que va trigar diverses jornades en reaccionar. Dispers no va voler participar del projecte, però coneixia un altre transportista que amb tota seguretat es voldria implicar en aquesta bogeria, un ésser estrany a qui es referien com a Aspre.

Capítol VI. La incursió d'Aspre

|

Quan va sentir confiança, en Connector va poder reclutar un grup prou nombrós, que ells creia suficient -en tota la seva ingenuïtat- “per arribar al centre del planeta”. Li va portar molt temps i molta paciència reunir aquest selecte grup que estava disposat a assumir el risc. El risc de denúncia no va ser, finalment, tan elevat com s'imaginaven. Aquells que no volien participar en el projecte tampoc no delataven els conspiradors, només es retiraven de l'ésser que els ho havia proposat sense més, i només van haver de portar la càrrega de no explicar-ho, doncs podien oblidar-ho fàcilment; molts d'ells pensaven en la recompensa exogenada que rebrien després de cada intent, egoistament, i aquesta possibilitat també els animava a guardar el secret, perquè presumien el seu fracàs.

El primer en proposar-se voluntari a trencar corones fou Àsper. Li deien així perquè sempre contestava -si contestava- amb una actitud desagradable. Era un ésser que no conversava, sinó que “s'entenia” amb la resta; és a dir, només es relacionava amb éssers semblants a ell en aspiracions i conducta. Connector no va arribar a entendre que fos possible entendre's amb ells com s'entenien tots, perquè en general era un tipus incomunicatiu, sec, però en definitiva hi havia un odi al sistema de corones que els mantenia units i aquest ja era un element suficient. Tots ells eren amants de la llibertat i menyspreaven igualment els vigilants i les seves maniàtiques inspeccions. Aspre tractava d'exercir la llibertat de moviment i generalment no tenia problemes, però ben sovint topava amb un vigilant que no el coneixia. És clar, la majoria dels vigilants el coneixien i no s'oposaven a ell perquè a més era un ésser ordenat i complidor; sempre duia les mercaderies visibles.

Aspre estava ansiós per executar la seva incursió, impacient, rabiós. En Connector pensava, fins i tot, que no seria necessari simular una escena enutjant per tal que Aspre avancés. Finalment, van realitzar l'escena tal i com havien estipulat, imitant l'escena que va indignar en Connector originalment, al costat de la frontera de la corona superior, esperant el moment oportú, indeterminat, però dins del toc de queda; imaginaven que el toc de queda afavoriria els seus moviments per la corona superior.

El dia assenyalat va arribar finalment i van executar el pla. Aspre es va mirar el cúmul fictici, que va acabar en una bruta baralla. Aspre va mirar, i va quedar sorprès. La seva falsa indignació va funcionar i va sortir disparat cap el centre amb decisió. Tres corones més enllà, estava tan meravellat pel descobriment que va perdre la indignació.

La conseqüència era inevitable. Abans d'arribar al següent control, els éssers d'aquella corona es van estranyar en veure Aspre i el van apressar. Després el van expulsar com si li estiguessin fent un favor, però el van fer caure unes quantes corones més enllà de la que li corresponia, com sancionant-lo i regalant un presidiari als éssers de la corona on va caure. Posteriorment va aconseguir ascendir un parell de corones fins que va trobar un membre del grup per comunicar-li la notícia.

Havien acordat no comunicar-se amb Aspre telepàticament, per por a una intercepció -del tot impossible- del missatge; el procés de codificació necessitava molta despesa energètica, de tal manera que qualsevol errada hagués donat pistes de l'acció, cosa que volien evitar a tota costa.

-    He trobat Aspre unes corones més a baix -explicava Perceptor, sempre atent a tot allò que passés.
-    Explica'ns, explica'ns -cridaven. De fet, compartien la por a l'expulsió total, però en veure que Aspre seguia viu, la seva energia va augmentar, de “tranquil•litat”.
-    Només ha pogut avançar tres corones, i el van expulsar divuit corones més a baix.
-    Podrà tornar i explicar-nos-ho amb la seva pròpia energia? -demanava Connector.
-    Això esperem, però tindrà problemes per justificar la seva caiguda, hauríem d'ajudar-lo a tornar.
-    Si, però si ho intentem tots alhora desconfiaran i ens poden descobrir -va comentar Intrèpid. Intrèpid era conegut per actuar de forma temerària; usava els vehicles de forma trepidant i amb habilitat, cosa que li havia costat l'odi de molts éssers, tot i que d'altres hi confiaven.
-    És cert, hem de ser prudents, no podem mostrar obstinació, podem aixecar sospites, el nostre secret és més important que qualsevol de nosaltres -comentava Il•lús, que ho idealitzava tot en excés, i que ara s'entenia amb tots.
-    Algú es proposa per intercedir en favor d'Aspre -preguntà Connector.
-    Jo mateix aniré -digué Rapaç-; treballa a la meva corona i en el meu sector. Diré que la seva absència ha provocat un augment exponencial del treball, ningú no sospitarà -resolgué.

En  un parell de jornades i després de formular la reclamació a tots els vigilants, Rapaç va fer tornar Aspre. Tal i com sospitaven, Aspre estava marcat, fet que l'invalidava per participar en posteriors incursions. L'única funció que podia assumir era el reclutament, i aquesta era precisament la pitjor tasca que podia assumir, si tenim en compte la seva incapacitat per comunicar-se, o almenys això pensaven. Quan intentava imitar la “bogeria” de Connector provocava irrisió, i això feia molt fàcil la detecció dels éssers menys addictes al sistema de corones.

Capítol VII. L’aguait del vigilant

|

En Connector estava obstinat en passar desapercebut, com a part de l’entramat d’invisibilitat que havien de dibuixar. Una de les parts que més li va costar d’assumir era la continuïtat de la seva amistat amb Esforçat. A mesura que es succeïen les incursions, la seva tranquil•litat minvava, així que va tractar de fer un esforç per fingir. Creia tenir previstos tots els peatges socials que havia de pagar per mantenir el pla sota protecció. Res més lluny de la realitat; Esforçat tenia una intenció que no li agradaria gens a Connector: engendrar un nou ésser aprofitant un joc sexual.

Unes jornades després de la incursió d’Aspre, en Connector i Esforçat es trobaren per recórrer la corona per buscar ofici, com de costum. Aquell dia van visitar uns acobladors de matèria per fabricar vehicles, tasca que no els va acabar d’agradar; després visitaren una instal•lació per a l’exogenat de matèria. Havien imaginat que una instal•lació d’exogenat seria un lloc paradisíac, de total alegria i felicitat. Després de la visita, ja sabien per què la matèria exogenada era tan escassa i ambicionada pels éssers de les primeres corones: no existia treball més dur que aquell! Els treballadors havien de practicar contínues rotacions per “descansar” l’atenció, ocupant-se en una altra tasca. La capacitat de concentració necessària per exogenar era tan gran en cadascun dels tràmits que en qualsevol moment es podia produir la dispersió total per alienació perfecta (l’alienació era com la son, però acostumava a ser imperfecta, ja que el manteniment de les funcions vitals els obligava a tenir una activitat vital mínima, sota risc de dispersió total, que causava la mort; és a dir, que aquests éssers dormien mig desperts, amb l’atenció distreta en les funcions vitals).

Esforçat semblava content i s’apropava cap a Connector fent-li broma contínuament, el posava nerviós. Va començar a fer moviments en forma de trena i jocs, diguem-ne, “eròtics”. Les relacions “sexuals” o “quasi-reproductives” eren normals entre aquells éssers, eren part de l’entramat social i normalment ningú no s’hi negava, precisament perquè els agradaven aquests jocs, se sentien atrets pel contacte amb d’altres éssers, eren molt promiscus.

Els jocs consistien en absorcions o fusions corporals, en enllaçaments corporals, similars a les nostres carícies, que tractaven d’evitar el contacte entre les fonts d’energia, ja que el contacte entre els corrents energètics naixien els nous éssers; els cossos es separaven i d’aquesta separació sorgia una nova secció, un tros de matèria que es desprenia de l’enrampada i guardava una font d’energia pròpia.

Quan els nostres éssers creaven nous éssers ho feien voluntàriament com a part del procés productiu, era una “inversió”. També era una forma de substituir treballadors que havien estat expulsats de la corona, la majoria de les vegades formava part del procés productiu de les associacions o els artesans. Precisament per aquesta raó, el progenitor de Connector no n’estava gents content, de Connector, que no volia formar part de la seva associació de manipuladors ni tampoc el podia canviar amb d’altres gremis a canvi d’altres treballadors, matèria priva o material de treball. En tot cas, li podia demanar el retorn de la inversió a Connector.

En un principi Connector seguia els jocs, però les voltes i els enllaçaments que li feia Esforçat cada cop es semblaven més a una absorció o una fagocitació i això va començar a molestar en Connector, que va acabar per separar-se:
-    Amic, per què reacciones així? –Esforçat va fingir molest pel gest de rebuig.
-    Estàs fent coses perilloses, podríem generar un nou ésser i la nostra corona no té espai per a més éssers, o vols guanyar-te la nostra expulsió? –Connector intentava donar motius lògics per evitar la concepció d’un nou ésser, ja que no volia tenir una nova ocupació, més en aquell moment en què el seguici començava a créixer i el seu pla s’estava realitzant.

Quan es procreava disminuïa la quantitat de recursos disponibles per la resta dels éssers de la corona, que eren extremadament gelosos del seu “percentatge de matèria disponible”; tenir fills abusivament es considerava antisocial.

-    Bé, he pensat formar una associació de repositors –Esforçat havia trobat en aquesta associació la forma de lliurar-se dels respectius progenitors i els seus retrets.
-    Repositors!? –en Connector es va enrabiar-. Preferiria exogenar o, fins i tot, ser vigilant -la reposició era una tasca molt més mecànica que la resta i això, precisament, era el que més odiava en Connector, les tasques mecàniques sense interès.

Connector estava més molest per la funció que havia pensat Esforçat que pel fet d’involucrar-lo en la procreació d’un nou ésser; en cas de no estar interessat, en Connector se’n podia desentendre en qualsevol moment o potser podrien seccionar el nou ésser i menjar-lo –energia inclosa- o encarregar-ne la petrificació per a conservar-lo com a aliment.

-    Mira –va continuar en Connector-, si pretens fer-me participar en tonteries com aquesta serà millor que te’n tornis per on has vingut –en senyal de rebuig a Esforçat, gest que anunciava, definitivament, la fi de la seva amistat.
-    No pots viure de les teves il•lusions, mai no trobaràs una tasca a la teva mida i moriràs engolit pels éssers més repugnants de la darrera corona –aquestes van ser les paraules de comiat d’Esforçat, amb l’orgull de qui ha estat justament ofès i no ho vol reconèixer.

En Connector va tornar a la seva gota amb la satisfacció d’haver-se desfet d’un obstacle per l’execució del seu pla. Jornades més tard, quan ja se n’havia oblidat d’Esforçat, aquest va interrompre una darrera vegada amb un comunicat breu. En la distància li va dir: “vigilant”, amb aires orgullosos i l’estupidesa de creure que en Connector li demanaria una recomanació per treballar en el sistema de vigilància. “Fracàs, fracàs, fracàs”, es repetia Connector a si mateix, tement pel perill que corria el seu pla amb Esforçat al sistema de vigilància, que el reconeixeria en qualsevol de les operacions corrents que requeria el pla.

En realitat, el seu pla no estava en perill. Les seves comunicacions eren secretes al 100%, això era cert, però el més important era que el descobriment de Connector era infal•lible: quan executaven la indignació els altres éssers quedaven paralitzats immediatament i la paràlisi durava tant com la seva fermesa, com el seu propi pols. Ells ho ignoraven tot: creien que els podien espiar o interceptar les seves comunicacions, creien que en algun moment de la incursió, els altres éssers podien despertar i fulminar-los. La realitat era que la resta d’éssers no tenien consciència d’un pla ocult que estava sent executat en la més absoluta clandestinitat.

Capítol VIII. Perfeccionant l’execució de la indignació

|

A mesura que passaven les jornades el reclutament i l’execució de les incursions eren més efectius. Els atacs es succeïen, lentament, per la necessitat de passar desapercebuts, des de diferents corones i dissímils tant en distància recorreguda com en conseqüències. Van intentar usar instruments d’atac però sempre fracassaven, doncs havien de pensar en els objectes i això els feia perdre la indignació. Tampoc no servien els vehicles, que els van provocar accidents seriosos. Cada cop que algú s’hi llençava aconseguia concentrar-se millor i els èxits eren més grans. Desgraciadament per a ells, cada èxit relatiu en nombre de corones recorregudes podia convertir-se en una pèrdua irreparable. Els valents expedicionaris podien ser engolits o caure cap a corones molt inferiors, fet que impedia la seva recuperació.

No van trigar gaire a aconseguir avançar un centenar de corones, però l’esforç necessari era màxim. Aviat entengueren que havien d’engreixar el següent sacrificat per tal que tingués més energia, més combustible i més resistència. Realitzar un atac era com fer una carrera al màxim esforç durant un espai de temps molt petit de temps, però en una distància prou llarga, sense poder fer una altra cosa que avançar contra la força del “vent” gravitatori, que també desprenia matèria i oposava obstacles.

El major dels seus problemes era la concentració. Havien de trobar l’equilibri perfecte entre indignació, ràbia i fermesa mentre tractaven de percebre obstacles, i això els feia fracassar. Contra aquest perill van trobar una tècnica d’avanç que van anomenar “concentració revulsiva”: era un joc mental en què s’havien d’anar convencent dels motius que els portaven en aquell moment a realitzar l’acció –s’ha d’advertir que els nostres éssers són molt juganers i els jocs d’astúcia eren els seus preferits. Van descobrir aquesta tècnica en una incursió col•lectiva.

Els nostres amics ja coneixien les limitacions que patien, així que un dia van decidir executar una incursió col•lectiva d’exploració ben planificada. Aquesta incursió –d’elit, es deien ingènuament- havia estat pensada amb la intenció d’abastir els més alts objectius: saber què hi havia al centre i estudiar els éssers de les primeres corones.

Tres eren els viatgers: el primer el coneixien com a Malèvol, petit i dolent com una fera, com un ésser primitiu, infligia agressions als demés si no eren justos amb ell o inclòs si ho eren. Aquest Malèvol seguia viu per la seva habilitat d'oferir solucions de comoditat, per donar consell posicional i dissenyar descansos ergonòmics. El segon viatger era Vivaç, un personatge molt rigorós, meticulós i perspicaç com cap altre, vivia unes quantes corones més cèntriques de la que li corresponia per constitució i, en conseqüència, es movia al seu gust per aquella desena de corones. En darrer lloc van seleccionar a Intrèpid que, tot i semblar boig, tenia una agilitat a prova de miracles i una genialitat innata –a més havia demostrat la seva cordura i encert en més d’una ocasió.

Després del ritual festiu, el conjunt va marxar decidit, sense dubtar i sortejant magistralment els obstacles que s’anaven trobant gràcies a Malèvol que, sorprenentment, tenia una percepció quasi perfecta (la resta patien deficiències de percepció durant les incursions per efecte de la indignació, que minvava les seves habilitats de comunicació passiva). Vivaç el seguia intentant calmar-lo i indignant-lo al mateix temps, per tal que no perdés la concentració. Tot i que entenia la complexitat de la situació, Malèvol no podia evitar cabrejar-se, ni podia frenar els impulsos violents que ja eren naturals en ell. Aquest cop havia d’acumular la ràbia per destruir un eteri enemic o enigma. Estaven en missió i s’havia de contenir.

A mesura que anaven avançant s’anaven obrint els vastos espais entre corones, màxima simplicitat i luxe. Encara no s’havien començat a cansar quan Malèvol no va poder contenir més la seva ràbia i va agredir directament a un ésser que semblava tenir una satisfacció infinita. Quan la resta van tornar a tenir consciència, van veure Malèvol agredint aquell altre ésser anomenat “Exquisit àpat”, un ésser excèntric que admirava els àpats que li arribaven de les corones inferiors i que havia escollit aquest nom de pila amb l’assentiment unànime de la seva corona.

A Malèvol se’l van menjar directament. Vivaç i Intrèpid foren expulsats vàries desenes de corones més enllà de la seva natural. En detenir-se, Intrèpid no va dubtar en comunicar els resultats de la missió. Per bé que tots desconfiaven del xifrat, semblava que funcionava i havia de ser Intrèpid qui ho demostrés.

-    Malèvol no era de confiança –va dir Intrèpid, davant la sorpresa de la resta, quan ja hagué caigut-, ens ha traït per agredir un altre ésser, deixant la comissió. Quan hem tornat per recuperar-lo, se’ns han llençat a sobre. Nosaltres hem pogut avançar explicant-li els motius de la nostra indignació a Malèvol per tal que no es desconcentrés, i això ens feia recórrer en la indignació, ha estat el nostre revulsiu. Arribat un moment no hem pogut retenir en Malèvol, ni tan sols quedant-nos darrere seu, tirant d’ell. La seva indignació ha estat màxima i ha agafat més velocitat, quan s’ha vist lliure ha comés l’agressió i tot s’ha acabat –va explicar.
-    Podreu tornar? –preguntaven des del grup teatral que havia provocat la indignació.
-    No ho crec –digué Vivaç-. Escolteu, deixeu-nos les comunicacions obertes, seguim estant amb vosaltres, el xifrat ens protegeix.
-    La indignació potser no ens protegeix, potser també ens destrueix –digué un, totalment desconcertat.
-    I si ens descobreixen, què fem? –digué un altre, amb la seva complexa mania persecutòria, totalment ignorant que s’estaven comunicant en llibertat.
-    No tingueu por, no ens descobriran, podeu preparar el gran atac –conclogué Intrèpid-, intentaré unir-me a vosaltres, espereu masses jornades –Intrèpid els coneixia impacients i volia oferir-los el temps de reunir l’exèrcit més gran possible; tot i que l’espai s’anava eixamplant a mesura que avançaven, existien molts obstacles que no podrien superar sense una vista com la de Malèvol, així que no quedava un altre remei que el de preparar un exèrcit suficientment gran i augmentar així les possibilitats d’arribar al centre.

Per molt que haguessin descobert el seu secret, ningú no hagués pogut fer res, perquè eren molt nombrosos i la llibertat que els concedia la clandestinitat era absoluta. En realitat podrien haver estat prou temps engreixant i preparant-se, però eren molt impacients. A més, els seus atacs d’introspecció eren escassos i molt espaiats.

La impaciència que els envaïa augmentava per diversos factors. Per una banda, la indignació per causa natural no era freqüent, així que per no aixecar sospita, havien d’espaiar les seves accions. D’altra banda, sovint revelaven el seu secret a d’altres éssers més impacients que, en conèixer el descobriment es llençaven indignats cap el centre, alliberant la seva ràbia cap els coronaris superiors. Aquests éssers eren expulsats a la mínima distracció, causada generalment pel cansament; morien amb rapidesa, de vegades engolits. Aquests espontanis reduïen la capacitat d’acció dels nostres protagonistes, que havien de separar les incursions d’exploració. El perill era màxim perquè si aquests éssers comunicaven el descobriment després de l’alienació, el pla quedava compromès.

Temorosos però disciplinats, esperaven la tornada d’Intrèpid, reclutant éssers en infinitat de corones i latituds, i preparant-se per l’assalt definitiu.

Capítol IX. Nervis abans del gran atac

|

Tractaven d’entrenar amb tècniques de lluita o de combat imaginant que anaven a una guerra com quan es batien les corones entre sí. Feien exercicis per aconseguir més agilitat i intentaven recopilar informació sobre les corones superiors.

Tota preparació era inútil. No existia res semblant a un mapa perquè la matèria era canviant i caòtica, i tampoc coneixien tot el terreny que trobarien, però ells estaven decidits a posar-hi tot l’esforç. Cap entrenament servia de res. Els exercicis d’agilitat també eren inútils, perquè quan avançaven en les incursions, havien d’usar tota la capacitat indignant-se i totes les habilitats (significativament la percepció) quedaven relegades.

Tot en el cas d’aquests éssers tenia la seva excepció, personalitzada en un altre veí o company. En el cas de les dificultats de percepció durant la indignació, existia l’excepció de Malèvol: la seva ràbia era tan enèrgica que ell podia percebre perfectament mentre avançava i tenia una força descomunal, podria haver arribar al centre tot sol de no haver estat tan obsessivament violent. Cadascun dels éssers gaudia d’un potencial màxim en relació amb la seva habilitat més desenvolupada, habilitat de la que qual acostumaven a rebre el nom. A més, només podia existir un ésser de cada tipus en tot el planeta, que era producte de les forces de pressió presents al planeta, la gravitació i la convecció, fruit de la seva caòtica existència.

Així, quan moria un Malèvol naixia un altre amb les seves mateixes qualitats corpòries i el seu comportament era el mateix, per raons lligades a les forces de convecció, la gravitació, els fluxos d’energia i la mateixa existència d’aquests éssers conscients. Es tractava d’unes condicions que en el nostre món podríem comparar remotament amb les condicions climàtiques. Això passava amb tots els éssers, tots tenien una habilitat més desenvolupada i també alguna carència més desenvolupada (que tenia una contrapartida, una habilitat en un altre ésser). En desenvolupar les habilitats en grup el seu potencial augmentava, perquè era més complert i a més les carències pròpies es reforçaven amb les habilitats alienes, complementant-se uns amb els altres.

Al planeta de les corones les condicions a què ens referim està condicionada per tota la composició del planeta i les forces que interactuen. A la terra, tota la població es concentra en un parell de corones exteriors, a l’escorça i els seus voltants. Allà, la vida es troba dispersa per tot el planeta, des del centre fins a l’exterior, amb amples zones centrals o nuclears i els tumults de les corones exteriors, fet que origina una relació de forces omnipresent.

El retard lògic d’Intrèpid estava impacientant els nostres éssers. Es calmaven amb exercici i això els impedia engreixar per acumular energia i massa. En conseqüència es posaven més nerviosos, perdien més massa i havien d’alimentar-se més, però les seves corones no podien tolerar determinades mides i el temps s’acabava per a ells.

Afortunadament no acostumaven a reunir-se físicament i no es tractaven entre ells per no fer semblar que es coneixien, així no generaven sospita, però entre els seus nuclis de població no eren aprovats i en ocasions eren reprovats (expulsats de la corona o directament engolits). El volum que anaven agafant era fàcil de dissimular, molts deien que s’estaven preparant per pujar de corona –com si estiguessin estudiant o preparant oposicions. Agafar més volum permetia més rapidesa, més força, més agilitat, més habilitat; però, com anàvem dient, el temps se’ls estava acabant.

El problema real que enfrontaven era que no coneixien els riscos que corrien, relacionats amb la concentració, generalment; tot i que havien descobert la revulsió, no eren totalment conscients de la pèrdua d’indignació que podia suposar qualsevol obstacle físic, qualsevol distracció per petita que fos, i si no es recuperava la indignació podien donar-se per morts. La dificultat era màxima i només es podia tenir èxit amb la força d’un Malèvol multiplicada. Almenys no ho sabien, ignoraven totes les seves debilitats, però semblava més una benedicció que els feia estar motivats.

Els preparatius per al gran atac ja estaven finalitzats, segons ells, i estudiats al detall. Bàsicament havien preparat unes simples falanges que imitaven la manera amb la qual Vivaç i Intrèpid havien hagut d’empènyer a Malèvol per tenir-lo controlat. A la punta posaven els que els creien més forts i valents, de forma errònia, perquè aquelles habilitats no els donaven millor percepció, que és el que els feia falta –en el seu lloc haurien d’haver posat, en comptes dels més forts els més dolents, que eren els que percebien millor.

També hi havia equips de supervivència i d’emergència preparats, repartits pels diferents fronts meridionals de les corones de sortida, que havien d’avançar a una velocitat inferior, en la reraguarda. Havien assajat molt totes les funcions necessàries, inclòs havien aconseguit comunicar la indignació amb telepatia sense necessitat d’estar reunits, i així organitzaren un atac des de múltiples punts.

Intrèpid no acabava d’arribar. Per la comunicació constant sabien que Intrèpid s’anava apropant i pensaven esperar-lo, doncs havien convingut que ell portaria bona part del pes de l’atac. Intrèpid era el més experimentat, el més preparat i, de fet, un dels pocs que havia sortit viu de la incursió i s’havia pogut reunir amb ells. S’havia convertit, sense voler-ho, en el seu heroi. Li donaven un tracte d’ésser suprem, tot i que només en relació al gran atac, doncs en la resta de les seves activitats seguia sent tractat com de costum.

Capítol X. La soledat de Connector

|

En Connector estava eufòric, ja volia celebrar la victòria i fins i tot s'alimentava amb menyspreu -per bé que fos necessari engreixar-, de la forma com ho fa el que creu nedar en l'abundància, i això despistava el seu entorn. El seu progenitor, que havia perdut una inversió, se l'hagués cruspit en qualsevol moment, sol o amb el seu grup de d'operaris, però havia agafat molt volum i era més fort que ells. Va decidir interrogar-li en to amenaçant, com si estigués disposat a sol•licitar l'expulsió, una expulsió que havia de suscitar el vot de tots menys un dels membres de la corona, una expulsió de la que Connector no podria haver escapat.

-    Aquí s’acaben els aliments i el sostre per a tu – digué el progenitor.
-    Tranquil, tranquils tots, aviat no sabreu res més de mi -al•legava en Connector.
-    I podem saber a què et dedicaràs? Si l'única cosa que saps fer són figures complexes -els pensaments d'un dels operaris, molt còmicament astut, d'associar Connector a les figures “complexes”, va despertar el riure pànic col•lectiu; havien sentit a parlar d'uns éssers d'inferiors capacitats, uns “idiotes” que es divertien fent formes bàsiques i tot i que no coneixien la participació de Connector, el consideraven part d'aquells “joves imperceptius”, gent que no sap res, que “no coneixen la convecció”. No els consideraven un grup sinó més aviat els participants d'una patètica moda pròpia d'uns éssers de baixes habilitats i capacitats, com afeblits o mandrosos.
-    Tinc una inversió entre mans –replicà en Connector.
-    No ens desesperis, sigui quina sigui l'aventura en què t'has ficat, haurà de realitzar-se en breu amb èxit. Sabem que t'has estat preparant, però aquí tots dubtem de la teva capacitat real de fer quelcom diferent o, més aviat, de fer alguna cosa d'utilitat. Si fracasses no tornis per aquí, en tot cas ens hauries de compensar el material que has rebut durant la teva vida -concloïa el progenitor, com si li exigís el pagament de la seva manutenció, ja que havia perdut la seva inversió.
-    Ni tan sols teniu consciència del que és l'abundància, jo us la regalaré, a vosaltres i a tots els éssers.

El riure davant l'actitud -que ells interpretaven arrogant- de Connector va ser unànime i quasi mortal. Un dels operaris va tenir un esclat de riure tan exagerat que la resta, que també es descomposaven, van haver de moure's per instint reflex per rodejar-lo i impedir que la seva matèria es descomposés definitivament, evitant la seva mort.

Aquest riure tan fort el provocava la broma que corria entre els operaris sobre el destí de Connector, perquè adoptava una posició de “estem realitzant un gran projecte”, que ells associaven a un cop de sort sobrevalorat, un moment que no perdura o que és directament fictici, fruit de la seva imaginació.

-    ¡Marxa ja! -li van escridassar.

En Connector tenia una potència virtual elevada de desenvolupar la seva habilitat, com tothom, però ningú no imaginava la seva dimensió. La possibilitat de manipular la indignació descoberta per Connector era fruit d'una habilitat extraordinària per resoldre els enigmes vitals d'aquests éssers.

Totes les habilitats es desenvolupaven de forma inconscient, i el cas de la indignació no n'era una excepció: quan un ésser tenia un problema amb algun altre ésser d'una corona superior o inferior, es presentava allà on fos sense més i ningú no el detenia; el consens per deixar-lo passar era innecessari en aquells casos, la tolerància a l'acció de l'indignat es generava espontàniament. No acostumava succeir en ple toc de queda (perquè no hi havia activitat), però podia passar i no hagués estat estrany. Ningú no es preguntava com havia arribat allà aquell ésser indignat i quasi mai no els importava, així que no podien imaginar que Connector arribés a dominar aquesta capacitat.

Amb totes les habilitats passava el mateix, l'artesà era el que podia transformar un acte reflex en un acte conscient, premeditat i utilitzar-lo per manipular la matèria o les condicions en les que es desenvolupava la seva vida.

Els operaris manipuladors no eren capaços de relacionar l'habilitat de Connector amb alguna activitat que no estigués relacionada amb la matèria, doncs al cap i a la fi era fill d'un manipulador. A més, si bé intuïen l'existència d'aquestes excepcions i habilitats especials, ni s'imaginaven que es pogués manipular l'alienació per a realitzar intrusions en corones superiors. Haguessin pogut imaginar que algú descobrís l'alienació com un joc, però mai no l'haguessin imaginat com a arma o tècnica d'atac, mai. Finalment, tampoc no consideraven en Connector capaç de desenvolupar habilitats d'artesà. Feia temps que el tracte que els operaris dispensaven a Connector estava fregant la repulsió i finalment va succeir.

Totes les habilitats especials es podien desenvolupar en tots els éssers, però només es donaven en plenitud en un sol cas, excepcionalment. En Connector sabia que el seu cas era excepcional i que també ho era el seu descobriment. Potser el més irònic era que els manipuladors no podien ni imaginar com de gran era el seu descobriment.

En Connector i el seu seguici tampoc no n'eren plenament conscients de l'abast del descobriment, ni dels possibles efectes del seu pla, ni de les seves conseqüències. De fet, els reduïa l'energia la possibilitat de provocar una baralla planetària o coronària, els equivalents a una “guerra civil” -quan hi participaven diverses faccions d'una mateixa corona-,  una “guerra mundial” -en què s'enfrontaven diverses corones entre sí-, o una guerra intersectorial -entre associacions o focus territorials determinats-, esdeveniments que si bé creien possibles, mai no havien viscut directament. Tot així, sabien que el seu no era un acte de guerra convencional contra una altra corona o un conjunt de corones, sinó que lluitaven contra una situació, un sistema d'organització, una determinada forma de fer les coses, factor que augmentava els seus interrogants.

Connector s'havia quedat definitivament sense sostre. Oficialment era un rodamóns. La seva actitud seguia sent prepotent i provocava reaccions diferents i enfrontades entre els seus veïns. Es va decidir a fer un breu viatge cap a les antípodes de la casa del seu progenitor, sense sortir de la seva corona. En realitat tractava de fugir de tothom que el qüestionés.

Capítol XI. El gran atac

|

En general, els nostres éssers es veien impotents enfront dels éssers de les corones superiors, tant com per imaginar que se'ls menjarien al mínim error. Però el fet que l'acció es realitzés de forma conjunta els donava una falsa confiança.

Finalment Intrèpid va arribar. El viatge va ser llarg perquè havia d'anar recollint material per pagar el tribut a cada corona i a més havia d'aconseguir que l'acceptessin a cada corona. Va aconseguir enredar a un gran nombre de vigilants tot al•legant extrema necessitat, buscant algú en una corona superior que tenia un remei per al seu problema de “visió”. D'aquesta manera, Malèvol li va servir de coartada.

Intrèpid va arribar molt dèbil, tranquil•litzant els seus companys, que l'adulaven pel seu retorn heroic. Per tenir content el seu líder d'atac acceptarien donar-li temps per prendre el volum necessari. Entenien, en la seva bogeria èpica, que l'havien de deixar descansar dissimulant una inexistent calma i amagant la seva admiració cap a Intrèpid. Van decidir deixar-lo estar però en realitat estaven ansiosos per tenir-lo al més alt comandament, liderant el gran atac.

Intrèpid no sabia com dirigir -ni ho pretenia- a aquell grup d'impacients en una aventura que ell creia completament impossible perquè durant la seva incursió no va poder retenir un recorregut ni estar a l'aguait de tots els obstacles existents; també per ell tot era desconegut. Va poder retenir els seus companys el temps suficient per explicar-los que no tenia res fantàstic a oferir, però era inútil, l'idolatraven com a un ésser suprem, adoptaven els seus moviments i li dedicaven balls i coreografies d'amagat...

Estaven decidits a donar el cop definitiu al sistema de corones i els preparatius per a la gran incursió, van començar. Abans d'atacar, van concretar els darrers detalls mitjançant una conversa telepàtica, cada qual preparat en la seva posició:
    Bé, el més important és la revulsió, però heu d'intentar que no us tregui tota la percepció, no us podeu detenir ni agredir un altre ésser. Heu d'imaginar que aneu a la recerca dels nostres enemics, que ens hi enfrontarem, perquè són els culpables de tot. Ens sotmeten a restriccions, ens porten cap a comportaments miserables, ens obliguen a viure tristament, ...  Heu de recordar els límits de la civilitat constantment. I a més heu de saber que sou els millors, i que cap obstacle us detindrà, que ho aconseguireu, no necessiteu res més -Intrèpid parlava des de la seva habilitat, vanitós però efectiu; la resta havien de gastar energia en adaptar-se i entendre's amb ell, però el resultat era màgic, semblava que poguessin absorbir l'energia que els envoltava.
-    Correcte, s'ha de ser tenaç en la cerca del nostre objectiu -va expressar satisfet Tenaç, com aprovant el discurs d'Intrèpid i entenent-se amb ell.

Si poguéssim fer una traducció a la nostra forma de comprendre les coses, Tenaç recordava a tothom que el gran descobriment d'Intrèpid era en el fons la seva habilitat (Intrèpid els havia demanat tenacitat). Tenaç ho recordava com si es tractés de l'aprovació d'un mestre que felicita el seu deixeble per haver interioritzat les seves ensenyances; per aquest motiu es reconeixien com a iguals i s'entenien.

-    Som-hi! -aquesta fou l'aportació d'Impacient. Tot i que per a ell era un imperatiu d'immediata realització, per als altres éssers encara no era la prioritat principal, sinó la segona, quan sabessin què fer exactament. En aquest cas, la impaciència d'Impacient exhortava els seus companys a l'atac. Si no el seguien era perquè encara no s'hi entenien plenament.
-    Hem de tenir ben clar l'objectiu i el pla d'atac -va parlar Connector, com si tractés, inconscientment, que el més hàbil resolgués la qüestió i ho compartís amb els demés i entendre-s'hi.
-    Tu, Connector, no pots participar -al•legava Selector-, queda't amb un grup de companys, tu has fet el descobriment i podrien descobrir-nos a tots per culpa teva -amb una por ignorant i irracional a no se sap quina conseqüència que podria portar Connector, per la seva relació amb el mètode usat.

Evidentment, Connector sabia que Esforçat podia fer malbé el seu pla si descobria el secret. Ni Esforçat coneixia el pla ni els conjurats tenien cap indici dels riscos que estaven bandejant, però Connector es va autoexcloure reconeixent la seva debilitat, sense arribar a rebel•lar-la. En excloure's, es va entendre amb Selector i els preparatius van continuar. En el fons, estaven assignant a Connector una funció semblant a la d'un científic o un geni, que es conformés amb l'aportació de la seva tasca en soledat. La seva disposició a excloure's va reforçar la resta del grup.

Quan Connector s'havia retirat de l'atac i va seleccionar uns companys de vigília, l'escamot perfecte -gairebé un exèrcit- ja estava format i es van entendre en què els preparatius ja havien finalitzat. Va aparèixer Emprenedor i els va incitar a llençar-se a l'atac tot recopilant les instruccions vàlides i precises per tal de realitzar l'atac (en realitat, i això no ho sabien, es tractava de les instruccions més vàlides que es podien donar, sense cap dubte, tot i que no anessin a servir de res).

En definitiva, Emprenedor va realitzar un acte de síntesi recollint les solucions que havien anat adoptant com a pla d'atac durant una llarga temporada. Sintètic va aprovar l'aportació d'Emprenedor, entenent-s'hi. Va començar d'aquesta manera, una cadena de validacions i instruccions complementàries que donarien lloc  al consens d'una forma quasi fugaç, fins tornar a Impacient que, satisfet, va donar el tret de sortida a l'atac, amb la seva trempera característica.

Un grup d'ells es va reunir i va començar el ritual. Van començar a jugar una llarga estona fins que van iniciar l'escena de la matèria exogenada i es van acabar refregant amb el seu estimat Benefactor (un ésser que sempre estava disposat a qualsevol situació penosa si d'aquesta manera podia cooperar). Una vegada acomplerts els tràmits van començar l'atac, avançant entre les corones amb intel•ligència i determinació.

El seu relatiu èxit va ser la major de les seves desgràcies. Van avançar per diferents punts amb equips relativament alineats. Els més forts anaven en la punta i guiaven a la resta. El seu entrenament no va ajudar, però va generar l'actitud necessària per avançar unes quantes corones, no gaires en realitat.

La força que van posar, gràcies a l'entrenament i la quantitat de matèria que havien acumulat, van donar lloc a una força de convecció que els va perjudicar quan va caure la primera falange d'atac, després d'ensopegar amb un petit mur. El cansament va despistar a la resta i els éssers adormits per l'alienació van despertar. És de justícia dir que aquell atac era materialment impossible. Un atac col•lectiu així era inviable, doncs es multiplicaven els riscos de desconcentració, fins i tot si tenim en compte la tècnica de la revulsió, i més encara en aquelles circumstàncies en què els mancava la percepció. La por va fer la resta perquè no van tenir ni temps ni disposició de tornar-se a indignar.

Els éssers que anaven en les puntes de les formacions d'atac van ser destrossats i engolits quasi a l'instant, doncs els van considerar lladres que tot i tenir alguna raó -que ningú no va investigar-, s'havien excedit i volien quelcom que no els pertanyia. D’aquests només se’n va salvar Intrèpid que, gràcies a la seva agilitat i experiència, es va salvar de ser devorat. Alguns es van salvar trobant ràpidament al punt d'inici (sobretot els equips de salvament de la rereguarda), però la resta van ser expulsats de la forma més salvatge que es pugui imaginar. Quasi tots van ser víctimes de la mateixa pressió que havien exercit i van caure a la corona exterior de forma immediata mentre veien com alguns es precipitaven en el buit.

Amb una constitució corporal molt superior, la resta del grup va anar a parar a corones inferiors. Aleshores, els membres d'aquelles corones es reunien -telepàticament- i se'ls menjaven o els anaven expulsant cap enfora (moltes vegades no s'hi podien enfrontar, de grans que eren, i la única opció que tenien era pressionar-los per expulsar-los).

En poc temps ja estaven tots a l'exterior del planeta, havia nascut una nova corona. La corona dels gravitants, li deien, amb error reconegut, ja que si bé era una corona de defenestrats, feien sorna  de la seva posició de suspensió, que els feia gravitar precàriament als límits del planeta. I aleshores va començar a córrer la matèria exogenada en quantitats exagerades, la festa fou descomunal...

Capítol XII. La darrera corona

|

Tots havien anat caient fins constituir la nova corona quasi sense oposició. La resta del planeta palpitava sense parar en veure'ls caure d'aquella manera, deixant-se caure atemorits per la por a la rapinya que se'n podia fer.

Això va donar lloc a un error convectiu, ja que uns éssers tan grans quasi suspesos menjant residus i nodrint-se d'altres éssers “de darrera corona”, constituïa una incorrecció física, una descompensació. La incertesa d'aquella situació va començar a córrer pel planeta, com una sensació de desajustament, d'inestabilitat; tots estaven marejats i sobrenarcotitzats. Una darrera corona fina però poblada d'éssers enormes i en suspensió d'altres molt menors... Havia de ser més que estrany, allò era quasi – o sense el quasi- antinatural.

Quan va acabar la “festa de celebració”, el toc de queda es va establir de forma automàtica per totes les corones. En realitat era inútil davant la indignació, però ningú no ho sabia. Les coses van poder funcionar durant unes jornades, però aviat la situació va empitjorar, les provisions s’acabaven i el vent gravitatori era arbitrari, allò començava a semblar desestabilitzat.

Els gravitants de la darrera corona estaven desestabilitzant la convecció i si es movien en una mateixa direcció podien originar nous vents de pressió que podien desencadenar un desajustament a la resta del planeta. A més tenien una –injustificada- por a que poguessin crear una nova forma gravitatòria, o dispersar tot el planeta si pressionaven cap endins o cap a fora.

Tots els éssers del planeta van restar immòbils però inquiets al mateix temps (en els nostres paràmetres podria ser quelcom similar a la por, però en el seu cas es tractava d’una qüestió física, com haver de fer un equilibri quasi impossible). Els nostres amics estaven en pitjors condicions, estaven suspesos, com a les portes de l’ultramón, de l’abisme.

Aquella situació era anormal i complicada. Tot i la quietud, la convecció era més i més estranya i, per tant, les reaccions dels éssers i l’evolució de la matèria també es complicaven. Allò era l’avantsala de l’autoextinció, van creure.

En aquells moments, Connector seguia transitant, per dir-ho d’alguna manera, perquè tot i que es desplaçava estava totalment quiet, amb la sort d’haver col•lapsat sota un torrent de matèria líquida i sobre una punteta de buit on queien, de tant en tant, capbussades de benestar i enfortiment, que el subjectaven i l’elevaven.

El torrent de Connector va deixar de rajar en la seva direcció i va començar a demanar un ajut que era escàs. Alguns dels seus amics de la corona inferior li van oferir aliment i va prendre la determinació d’apropar-se a rebre-la. Aviat es va topar amb el toc de queda i amb Esforçat, que ja era vigilant i en veure’l des de la seva torre va córrer per aturar-lo: un cop va arribar al seu costat va començar a cobrir-lo amb una estranya forma d’envoltar-li des de la part frontal, en clara posició de fagocitació, agressiu i violent. Esforçat utilitzava la seva posició per humiliar-lo un altre cop abusant del poder que li havia estat atorgat.

La inicial indignació de Connector es va convertir ràpidament en irritació. Esforçat tractava d’evitar la sortida a Connector, cosa insòlita, doncs només es controlaven les entrades, mai les sortides. Connector, totalment irritat, va agafar els altres dos éssers de la corona inferior i va posar rumb al centre. En aquest mateix instant Intrèpid, igualment irritat que Connector, va sortir en la seva ajuda. La resta dels membres de la corona exterior es van unir a Intrèpid i van començar a dirigir-se cap el centre, obrint un únic espai d’incursió, totalment enervats pel que havia passat i que havien seguit en la distància.

Per la seva sorpresa, la força que generava la irritació fou superior a la que els oferia la indignació, ja que per autoinsuflació van començar a prendre energia que estava disponible a l’ambient que havia originat el desajustament.

La irritació va començar de forma espontània i immediata en dos fronts. Connector, des de la seva corona intermèdia, havia estat ajudat pels seus amics i continuava agafat a ells quan fa començava a dirigir-se al centre; els seus amics el van acompanyar, tan irritats com ell i també anaven agafant-se a d’altres companys que havien presenciat el greuge i també es van disposar a acabar amb la situació de bloqueig que imperava. D’una altra banda, els gravitants van acabar per persuadir a tot ésser amb el què es trobaven, comunicant-los el que havia passat i llençant crits de ràbia a cabassos.

En realitat, no calia arrastrar ningú perquè tots tiraven cap endins amb la mateixa direcció, amb més força els que més oprimits estaven (és a dir, els éssers de les corones exteriors), ja que les condicions havien empitjorat molt des de sempre.

En realitat, tant per l’efecte de la gravetat com per efecte de les polítiques restrictives de les primeres corones, les corones centrals havien agafat més volum, expandint també la resta de les corones. L’altre efecte que causaven aquestes polítiques interiors era que les corones eren cada cop més estretes i els éssers vivien cada cop més oprimits, físicament parlant, els estaven esclafant “a foc lent”, o a energia latent, com “deien” ells.

Aquest cop res no podia detenir la irritació de Connector i els que van decidir acompanyar-lo perquè la irritació es reproduïa i es multiplicava: la irritació era originalment revulsiva.

Capítol XIII. El macabre origen

|

Connector va trigar molt poc temps en arribar al centre, la autoinsuflació els havia concedit la força de Malèvol i fins i tot la seva visió. Allà es va trobar amb un curiós i enorme artefacte que era l’origen de la força gravitatòria. Connector i, més endavant, la resta, va arribar a conèixer, de la mà de la mateixa força que sortia del mecanisme que, en temps remots, la naturalesa del planeta havia estat diferent. Tots els éssers es movien per un espai ingràvid, que s’assemblava més a un cúmul que a un vertader planeta, on la substància es transformava incansablement. Donaven a la matèria infinites funcions mitjançant processos simples, concentrant-la, aplicant energia, manipulant-la. La matèria no escapava a l’espai exterior perquè els éssers antics l’aprofitaven tota i la mantenien unida, de forma inconscient.

Un bon dia es van originar dos éssers idèntics i perfectes, en les seves habilitats, en les seves qualitats i en les seves aptituds (en el fons, perquè eren una representació exacta de totes les habilitats presents al planeta, com una suma o multiplicació genètica –un producte de síntesi), i tots podien reflectir-s’hi en aquests dos éssers d’idèntica forma.

El clamor general, expressat en moviments complexos de persuasió i força, determinava que aquells dos éssers devien reproduir-se i crear éssers també perfectes; fins i tot assumien que tots ells haurien d’alimentar aquests dos éssers, fins que els engolissin a tots i s’haguessin reproduït infinites vegades. Havien cregut que tots es transformarien (en un llenguatge místic nosaltres diríem reencarnar-se) en éssers perfectes. D’aquesta manera tots van començar a rodejar-los i a pressionar-los per l’aparellament.

Però els dos éssers perfectes es negaven a l’aparellament i tractaven d’escapar. Aviat van ser rodejats. Arribat un moment, la pressió era tan forta que els van fer entrar en contacte fins que, per un acte reflex per defalliment i cansament, es començaven a fusionar, en contra de la seva voluntat. A aquest acte reflex, li va seguir un altre de reacció en què intentaven separar-se, originant un buit entre ells que van tractar d’evitar a tota cosa per evitar la fusió perfecta. A partir d’aquest moment, van començar a donar voltes sobre sí mateixos, cada cop més ràpid. Gastaven molta energia i van començar a insuflar matèria i energia que estava lliure de l’entorn. Mai més no tornarien a separar-se del tot, perquè havien estat atrapats per una multitud d’éssers que havien format corones de contenció.

La força que van generar els éssers tancats els va situar en el centre de tota aquella matèria, és a dir, en el centre equidistant del cúmul que havia estat el planeta. Les successives corones, que s’anaven nodrint de la ira dels dos éssers centrals, no havien aconseguit retenir tota la força dels dos éssers centrals, als que van anar tancant amb tècniques de retenció de buit per tal que no escapessin, i van deixar petits circuits per on es vesava violentament la matèria i que no eren una altra cosa que els intents desesperats d’aquests éssers per intentar sortir, els seus “crits”.

Una vegada construïren una presó el suficientment gran es van formar anelles de seguretat, quasi deshabitades. A l’altra banda dels anells de seguretat, la majoria vivia gaudint de l’opulència (com seguien fent els pobladors de les primeres corones).

Va arribar un moment en què van començar a reproduir-se fins l’extenuació, i els éssers cada cop més petits que quedaven enrere i s’alimentaven també sense problemes. Quan el nombre de corones va començar a ser important, el menjar va començar a escassejar, la fam va començar a brotar i a reproduir-se incrementalment; en aquell moment es va començar a qüestionar la reproducció i la situació es va establir llargament en l’estat de coses que havia conegut en Connector.

Les primeres corones eren molt inestables i amb moltes turbulències. Tenien sistemes de neutralització de la força gravitatòria que Connector només va poder veure per un instant mentre avançava arrastrat pels vents de convecció.

Capítol XIV. El darrer reducte de la convecció

|

Connector havia descobert el trist tresor que els primers coronaris protegien a qualsevol preu. Va arribar totalment fatigat a la primera corona, i ja es deixava arrastrar pels seus companys quan va veure el macabre mecanisme i es va quedar atònit. Va rodejar el mecanisme, enorme, totalment impactat, i va deixar d’insuflar energia, estava esgotat. Quan s’havia detingut es va donar compte que havia quedat exposat a un flux de sortida del mecanisme que el va arrossegar. Va començar a caure al mateix temps que els vigilants de la primera corona començaven a ser absorbits cap enfora per la força de retorn que es va originar per l’acció dels gravitats i tots els que els van acompanyar.

Una mica més tard arribarien els gravitants i després tots els que els havien seguit, és a dir, quasi tots els éssers del terç exterior del planeta. Els gravitants es van detenir a l’instant rodejant el mecanisme, trobant un lloc segur. Per la quantitat d’éssers que eren tenien el control indiscutible de la situació. La força de succió que van provocar en la reraguarda va fer la resta: van subvertir totalment l’ordre de les corones.

Abans de poder expressar satisfacció (quadratura d’angles –es posicionaven en forma esfèrica, igualant tots els angles) o alegria (feien quelcom semblant a un grapat de fils que s’agitava), en Connector va caure víctima de la major força gravitatòria, que es va sumar al procés de succió que s’estava originant, de tal manera que semblava perseguir els éssers de les primeres corones cap enfora, atrets per la succió.

Per una lògica combinació, en Connector no havia caigut tant per la succió com per la força gravitatòria que encara no havia estat afectada per la succió, de tal manera que no va ser absorbit, es trobava en un reducte de la convecció que el mantenia subjecte a la força gravitatòria centrífuga, que l’expulsava de forma fulminant. Va caure precipitat al buit amb gran velocitat i el que va percebre després fou el contacte amb el meu cos.

Només va poder veure de lluny com els seus companys havien envaït les premeres corones i havien arrasat amb els éssers que havien resistit a la succió o s’havien amagat en un racó. Va arribar a sentir com la cunya de fora cap endins va trastocar tota la situació, ara els seus amics estaven en la primera corona amb tots els habitants de la darrera corona, els de les corones intermèdies seguien allà i els habitants de les primeres corones havien quedat relegats a la corona exterior. La subversió es va consumar.

En Connector va morir abans de percebre totalment els canvis que es van produir, però tenia el pressentiment, per la simplicitat del mecanisme que estava en l’origen de les corones, que la resta l’haurien observat com a un altre gran descobriment i actuarien amb bona voluntat. Per un moment va tenir l’esperança que els seus companys desfarien aquell esperpèntic mecanisme... També va poder endevinar la incredulitat del progenitor i els seus manipuladors, que perdrien posició geogràfica i tindrien al darrera seu éssers cada cop majors en la reraguarda.

En Connector coneixia els seus companys inquiets i impacients, juganers i trapelles. Tant se val com acabarien, confiava en la convecció perfecta, amb l’ajut o no del mecanisme centrifugador, en un planeta sense corones ni estúpides limitacions o convencions estèrils (ell imaginava fantasiosament una versió millorada de l’anterior estat evolutiu, un paradís de matèria en què nedar, sense gravetat). Va lamentar no haver viscut per a veure-ho, dispersant-se de cansament i riure pànic, com un suïcidi de satisfacció en el mateix moment de la mort... en una dimensió i un cos estrany (amb qui va aconseguir entendre’s).