Capítol III. Procés de reflexió

La jornada següent Connector era absent, ni tan sols va establir comunicació amb d'altres éssers. Les poques trucades telepàtiques que rebia les enllestia ràpidament, no tenia el dia per tonteries: havia realitzat un gran descobriment, un mètode per traspassar les corones … fins i tot en ple toc de queda! 

Pel que sabia Connector, els éssers només s'alienaven en moments concrets de forma voluntària, mentre que el descobriment estava relacionat amb un acte reflex. Aquests actes reflexos no eren quotidians però sí freqüents, tot i que generalment es donaven durant la jornada de treball. Els dubtes s'acumulaven dins seu. Va passar la major part del dia amb el seu progenitor i els altres manipuladors, observant com manufacturaven objectes.

El procediment, fatigant, es repetia un i altre cop: s'agafava un èmbol i es cobria ben fort amb un altre tros de matèria sòlida, i es generava un buit tirant de l'èmbol, després es rodejava la base de l'objecte i s'hi col•locava el mecanisme de tancament. D'acord amb aquest procediment es fabricaven la majoria dels objectes: les gotes (les seves pròpies cases o els refugis -molts éssers no tenien un lloc central a on descansar, sinó diversos d'ells distribuïts depenent de les seves activitats, sovint compartits), els mitjans de locomoció, els descansos que hi havia per tot arreu, fins i tot amb aportacions artístiques, ...

Els treballadors treballaven sense descans: cobrir èmbol, generar buit, tancar; cobrir èmbol, generar buit, tancar, … i així contínuament. Connector els mirava treballar: com més els mirava més grans eren els seus dubtes... fins que queia pres de la psicosi que li produïen les seves idees arran del seu enginyós i perillós descobriment. Es tornava boig i actuava de forma incoherent; la resta pensaven que estava atontat o que havia consumit massa matèria exogenada i ja es disposaven a cridar-li l'atenció quan va marxar a buscar un ambient més “fresc”.

Es va trobar amb els seus amics de corona, que anaven amunt i avall buscant una feina efímera per poder comprar matèria exogenada, com de costum. Connector no trobava el seu millor amic, que no responia a les seves trucades. On era? -es preguntava. Més tard descobriria que estava visitant una “torre de control”, buscant feina. La vigilància era una de les funcions que més detestava Connector, com la gran majoria dels éssers, excepte la petita minoria que acceptava aquesta feina.

L'amic de Connector era conegut com a Esforçat, perquè era un ésser molt voluntariós, amb ell mateix i els demés. Esforçat no era un gran amant de l'ordre de corones però, al cap i a la fi, el seu progenitor era vigilant i exercia la seva funció amb orgull. Els éssers que acceptaven aquesta dedicació practicaven l'autoengany, pensant que eren més quantioses les ocasions en què ajudaven que no pas les vegades en què la feina resultava ingrata.

El progenitor d'Esforçat sempre tractava de convèncer els nois de les bondats de la tasca, basada en obtenir els tributs que cobraven pel trànsit de persones i matèria per distribuir-los entre els éssers més necessitats de la corona d'acord amb el 'sentiment comú' de la corona, que ells havien d'interpretar. El pensament col•lectiu o 'sentiment comú' era una espècia de consens que s'aconseguia de forma espontània sense formalitat predeterminada en el mateix moment en què es donava un problema col•lectiu -i la col•lecta de tributs ho eren. Es tractava d'una fórmula que anaven corregint mitjançant telepatia i que tenia un reducte físic, doncs els éssers es posicionaven d'una manera o una altra per emetre el senyal de corrent elèctrica. 

Es tractava, en definitiva, d'una resposta senzilla, concreta, que es formulava amb una operació “matemàtica” complexa que es construïa de forma col•lectiva, tot ajustant unes fórmules amb les quals calculaven la massa que pretenia traspassar la frontera -només es controlava el trànsit cap a corones interiors, o superiors- i el seu equivalent en proporció a la massa de la corona sencera així com d'altres paràmetres de convecció. La solució tenia validesa per consentiment o aquiescència de tots els membres de la corona menys u, i això succeïa constantment en el cas dels tributs. Tots els membres de la corona participaven en el càlcul, la recaptació i la distribució dels tributs. Era com si a tot el material, inclosos els viatgers, se'ls designés un impost i se'ls expropiés en el mateix acte de la quantificació. En cas que el visitant que pretenia creuar la frontera rebutgés la quantitat proposada, el consens s'anul•lava i se li tornava la càrrega, expulsant-lo de la corona.

La majoria dels éssers no s'interessaven  en aquesta qüestió es tractava d'una fal•làcia en la que quasi tothom acceptava la proposta de càlcul del vigilant, que acostumava a ser exacta i, tot així, elevada, en tots els casos. La quantitat dels tributs que s'havien de pagar era un impediment per viatjar per les corones en plena llibertat i, normalment feia impossible fins i tot sortir de la pròpia corona.

Esforçat també trobava molt avorrida aquesta funció, sense cap gratificació personal però era entretinguda. Connector la jutjava menyspreable, i normalment era l'únic dissident que donava validesa al consens, i s'alternava en la disconformitat amb d'altres éssers, generalment menyspreats per la resta dels membres de la seva corona.

Els dissidents consideraven la funció de vigilància la causa directa del malestar “econòmic” i “cultural” -per dir-ho d'alguna manera- de les corones inferiors. La trobaven una funció corrupta i abusiva, també en la distribució comunitària dels tributs i la rebutjaven (fins i tot físicament parlant). “Aquest consens no és una altra cosa que una mentida, que tots consentim perquè no coneixem l'autèntica i genuïna proporció, la posició correcta dels fluxos. Hi ha matèria en abundància a les corones superiors, per què ens hem de repartir les engrunes?”, aquests eren els arguments que Connector expressava en clandestinitat. En realitat tenia raó, el sistema de corones perpetuava la misèria de molts éssers sense justificació i feia impossible la lliure circulació.

En Connector pensava que, eliminant els tributs i lliurant el material al seu flux natural tots els éssers podrien arribar a ser pràcticament iguals en volum, que la llibertat de moviment no només era possible, sinó més neutra (més justa), més néta i més bella, fluctuant.

L'abundància de matèria al centre feia que els éssers fossin més grans, més forts i vivien més temps (molts d'ells eren immortals ja que eren pràcticament invulnerables). Connector no només en tenia notícia sinó que a més els havia conegut directament en visita acompanyant el seu progenitor com a aprenent del taller, que tenia importants clients unes centenars de corones més endavant. Quasi els rebutjava, quasi; i menys mal, perquè si el seu rebuig era descobert, li podrien haver fet retrocedir unes quantes corones, fins que el rumor de la seva fama s'hagués esvaït.

Fins aquell moment, en Connector no sabia que Esforçat es trobava de visita a la torre de control. Va baixar una corona i encara hi havia més moviment. Després del succés de la jornada anterior, ningú no estava satisfet; tots treballaven en les seves taques habituals, en actitud totalment submisa, amb tota normalitat; no hi havia entreteniment per a un coronari superior, així que va decidir tornar.

De camí cap a casa, es va distreure tant com va poder, contemplant les diferents funcions (encara hi havia funcions que desconeixia!). Però tot el seu esforç resultava inútil, els interrogants li tornaven constantment: quant de temps durava l'alienació, si hi havia un límit de corones a traspassar, si l'alienació es detenia en un o altre punt o si era com l'expulsió, que es detenia en un punt natural (quan s'esvaïa el coneixement del greuge), ...

Cap de les preguntes que es feia no obtenia resposta, sinó que donava lloc, oposadament, a nous dubtes. La història se li començava a fer gran i no volia -no sabia si podia!- compartir-la. Molts, molts dubtes...

En el fons es tractava de dubtes importants i que mai no aconseguiria resoldre. Va intentar, per un instant, preguntar al seu progenitor i a la resta dels manipuladors del taller sobre el seu descobriment, però sense acabar de desvetllar-lo, tot i que va haver de fer masses abstraccions per fer-se entendre. Els va preguntar què farien si trobessin un nou mètode de manipulació més eficient. Tots tenien la mateixa resposta, bé, dues respostes. Primer, que no existeix cap altre mètode de manipulació més eficient; segon, que si existís ara mateix viurien en una corona superior. Aleshores començaven a fer broma amb els luxes i plaers que podrien tenir al seu abast, donat el cas, totalment impossibles, clar (reproduiré les seves comunicacions amb diàlegs, però no són més que vulgars transcripcions de la comunicació teatral, que era la forma en què parlaven, fent servir el propi cos per expressar-se):

-    Som-hi, doncs, a inventar un nou mètode! -deia un que palpitava de riure.
-    Quan ho haurem aconseguit ja serem a la darrera corona i ja sabeu què en diuen, que més enllà només hi ha abisme, potser quan l'haurem inventat ja ens estarem precipitant en el buit però cridarem ben fort mentre morim: “¡hem inventat un nou mètode de manipulació de matèria!”- deia un altre com si fingís creure que entre tots els agrairien el descobriment expulsant-los a la darrera corona, menyspreant la seva invenció, una reacció absurda i impossible, per entendre'ns; no podien parar de palpitar.

Com que no eren capaços d'imaginar un altre mètode de manipulació, seguien fent sorna: a un dels aprenents del taller se li va ocórrer proposar l'empresa de prometre un nou mètode de manufactura als membres de la primera corona -que eren un misteri per la majoria dels éssers de les altres corones- a canvi de viure en la primera corona fins el moment de la invenció.

Les bromes eren cada cop més exagerades i ridiculitzaven  Connector, fins el punt que va acabar marxant per segon cop. Va anar aquí i allà sense destí concret. Una estona més tard va trobar un descans solitari, de gran bellesa i efecte, manufacturat per un ésser anònim, amb un buit dinàmic en quasi tots els seus extrems, que aconseguien adequar-se a l'entorn, en infinitat de formes, que es manipulaven segons l'interès o la interacció del visitant. Era plàcid i, en ell, va aconseguir deixar la ment en blanc respecte d'aquell afer. Va intentar abstreure-se'n per un moment, i deixar de pensar en el descobriment. Va ser en aquell precís instant, quan ja no hi pensava, que la idea va arribar pel seu propi peu, es va composar tota sola. Si més no, encara s'hi va quedar descansant una bona estona.