Capítol IX. Nervis abans del gran atac

|

Tractaven d’entrenar amb tècniques de lluita o de combat imaginant que anaven a una guerra com quan es batien les corones entre sí. Feien exercicis per aconseguir més agilitat i intentaven recopilar informació sobre les corones superiors.

Tota preparació era inútil. No existia res semblant a un mapa perquè la matèria era canviant i caòtica, i tampoc coneixien tot el terreny que trobarien, però ells estaven decidits a posar-hi tot l’esforç. Cap entrenament servia de res. Els exercicis d’agilitat també eren inútils, perquè quan avançaven en les incursions, havien d’usar tota la capacitat indignant-se i totes les habilitats (significativament la percepció) quedaven relegades.

Tot en el cas d’aquests éssers tenia la seva excepció, personalitzada en un altre veí o company. En el cas de les dificultats de percepció durant la indignació, existia l’excepció de Malèvol: la seva ràbia era tan enèrgica que ell podia percebre perfectament mentre avançava i tenia una força descomunal, podria haver arribar al centre tot sol de no haver estat tan obsessivament violent. Cadascun dels éssers gaudia d’un potencial màxim en relació amb la seva habilitat més desenvolupada, habilitat de la que qual acostumaven a rebre el nom. A més, només podia existir un ésser de cada tipus en tot el planeta, que era producte de les forces de pressió presents al planeta, la gravitació i la convecció, fruit de la seva caòtica existència.

Així, quan moria un Malèvol naixia un altre amb les seves mateixes qualitats corpòries i el seu comportament era el mateix, per raons lligades a les forces de convecció, la gravitació, els fluxos d’energia i la mateixa existència d’aquests éssers conscients. Es tractava d’unes condicions que en el nostre món podríem comparar remotament amb les condicions climàtiques. Això passava amb tots els éssers, tots tenien una habilitat més desenvolupada i també alguna carència més desenvolupada (que tenia una contrapartida, una habilitat en un altre ésser). En desenvolupar les habilitats en grup el seu potencial augmentava, perquè era més complert i a més les carències pròpies es reforçaven amb les habilitats alienes, complementant-se uns amb els altres.

Al planeta de les corones les condicions a què ens referim està condicionada per tota la composició del planeta i les forces que interactuen. A la terra, tota la població es concentra en un parell de corones exteriors, a l’escorça i els seus voltants. Allà, la vida es troba dispersa per tot el planeta, des del centre fins a l’exterior, amb amples zones centrals o nuclears i els tumults de les corones exteriors, fet que origina una relació de forces omnipresent.

El retard lògic d’Intrèpid estava impacientant els nostres éssers. Es calmaven amb exercici i això els impedia engreixar per acumular energia i massa. En conseqüència es posaven més nerviosos, perdien més massa i havien d’alimentar-se més, però les seves corones no podien tolerar determinades mides i el temps s’acabava per a ells.

Afortunadament no acostumaven a reunir-se físicament i no es tractaven entre ells per no fer semblar que es coneixien, així no generaven sospita, però entre els seus nuclis de població no eren aprovats i en ocasions eren reprovats (expulsats de la corona o directament engolits). El volum que anaven agafant era fàcil de dissimular, molts deien que s’estaven preparant per pujar de corona –com si estiguessin estudiant o preparant oposicions. Agafar més volum permetia més rapidesa, més força, més agilitat, més habilitat; però, com anàvem dient, el temps se’ls estava acabant.

El problema real que enfrontaven era que no coneixien els riscos que corrien, relacionats amb la concentració, generalment; tot i que havien descobert la revulsió, no eren totalment conscients de la pèrdua d’indignació que podia suposar qualsevol obstacle físic, qualsevol distracció per petita que fos, i si no es recuperava la indignació podien donar-se per morts. La dificultat era màxima i només es podia tenir èxit amb la força d’un Malèvol multiplicada. Almenys no ho sabien, ignoraven totes les seves debilitats, però semblava més una benedicció que els feia estar motivats.

Els preparatius per al gran atac ja estaven finalitzats, segons ells, i estudiats al detall. Bàsicament havien preparat unes simples falanges que imitaven la manera amb la qual Vivaç i Intrèpid havien hagut d’empènyer a Malèvol per tenir-lo controlat. A la punta posaven els que els creien més forts i valents, de forma errònia, perquè aquelles habilitats no els donaven millor percepció, que és el que els feia falta –en el seu lloc haurien d’haver posat, en comptes dels més forts els més dolents, que eren els que percebien millor.

També hi havia equips de supervivència i d’emergència preparats, repartits pels diferents fronts meridionals de les corones de sortida, que havien d’avançar a una velocitat inferior, en la reraguarda. Havien assajat molt totes les funcions necessàries, inclòs havien aconseguit comunicar la indignació amb telepatia sense necessitat d’estar reunits, i així organitzaren un atac des de múltiples punts.

Intrèpid no acabava d’arribar. Per la comunicació constant sabien que Intrèpid s’anava apropant i pensaven esperar-lo, doncs havien convingut que ell portaria bona part del pes de l’atac. Intrèpid era el més experimentat, el més preparat i, de fet, un dels pocs que havia sortit viu de la incursió i s’havia pogut reunir amb ells. S’havia convertit, sense voler-ho, en el seu heroi. Li donaven un tracte d’ésser suprem, tot i que només en relació al gran atac, doncs en la resta de les seves activitats seguia sent tractat com de costum.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada