Capítol VIII. Perfeccionant l’execució de la indignació

|

A mesura que passaven les jornades el reclutament i l’execució de les incursions eren més efectius. Els atacs es succeïen, lentament, per la necessitat de passar desapercebuts, des de diferents corones i dissímils tant en distància recorreguda com en conseqüències. Van intentar usar instruments d’atac però sempre fracassaven, doncs havien de pensar en els objectes i això els feia perdre la indignació. Tampoc no servien els vehicles, que els van provocar accidents seriosos. Cada cop que algú s’hi llençava aconseguia concentrar-se millor i els èxits eren més grans. Desgraciadament per a ells, cada èxit relatiu en nombre de corones recorregudes podia convertir-se en una pèrdua irreparable. Els valents expedicionaris podien ser engolits o caure cap a corones molt inferiors, fet que impedia la seva recuperació.

No van trigar gaire a aconseguir avançar un centenar de corones, però l’esforç necessari era màxim. Aviat entengueren que havien d’engreixar el següent sacrificat per tal que tingués més energia, més combustible i més resistència. Realitzar un atac era com fer una carrera al màxim esforç durant un espai de temps molt petit de temps, però en una distància prou llarga, sense poder fer una altra cosa que avançar contra la força del “vent” gravitatori, que també desprenia matèria i oposava obstacles.

El major dels seus problemes era la concentració. Havien de trobar l’equilibri perfecte entre indignació, ràbia i fermesa mentre tractaven de percebre obstacles, i això els feia fracassar. Contra aquest perill van trobar una tècnica d’avanç que van anomenar “concentració revulsiva”: era un joc mental en què s’havien d’anar convencent dels motius que els portaven en aquell moment a realitzar l’acció –s’ha d’advertir que els nostres éssers són molt juganers i els jocs d’astúcia eren els seus preferits. Van descobrir aquesta tècnica en una incursió col•lectiva.

Els nostres amics ja coneixien les limitacions que patien, així que un dia van decidir executar una incursió col•lectiva d’exploració ben planificada. Aquesta incursió –d’elit, es deien ingènuament- havia estat pensada amb la intenció d’abastir els més alts objectius: saber què hi havia al centre i estudiar els éssers de les primeres corones.

Tres eren els viatgers: el primer el coneixien com a Malèvol, petit i dolent com una fera, com un ésser primitiu, infligia agressions als demés si no eren justos amb ell o inclòs si ho eren. Aquest Malèvol seguia viu per la seva habilitat d'oferir solucions de comoditat, per donar consell posicional i dissenyar descansos ergonòmics. El segon viatger era Vivaç, un personatge molt rigorós, meticulós i perspicaç com cap altre, vivia unes quantes corones més cèntriques de la que li corresponia per constitució i, en conseqüència, es movia al seu gust per aquella desena de corones. En darrer lloc van seleccionar a Intrèpid que, tot i semblar boig, tenia una agilitat a prova de miracles i una genialitat innata –a més havia demostrat la seva cordura i encert en més d’una ocasió.

Després del ritual festiu, el conjunt va marxar decidit, sense dubtar i sortejant magistralment els obstacles que s’anaven trobant gràcies a Malèvol que, sorprenentment, tenia una percepció quasi perfecta (la resta patien deficiències de percepció durant les incursions per efecte de la indignació, que minvava les seves habilitats de comunicació passiva). Vivaç el seguia intentant calmar-lo i indignant-lo al mateix temps, per tal que no perdés la concentració. Tot i que entenia la complexitat de la situació, Malèvol no podia evitar cabrejar-se, ni podia frenar els impulsos violents que ja eren naturals en ell. Aquest cop havia d’acumular la ràbia per destruir un eteri enemic o enigma. Estaven en missió i s’havia de contenir.

A mesura que anaven avançant s’anaven obrint els vastos espais entre corones, màxima simplicitat i luxe. Encara no s’havien començat a cansar quan Malèvol no va poder contenir més la seva ràbia i va agredir directament a un ésser que semblava tenir una satisfacció infinita. Quan la resta van tornar a tenir consciència, van veure Malèvol agredint aquell altre ésser anomenat “Exquisit àpat”, un ésser excèntric que admirava els àpats que li arribaven de les corones inferiors i que havia escollit aquest nom de pila amb l’assentiment unànime de la seva corona.

A Malèvol se’l van menjar directament. Vivaç i Intrèpid foren expulsats vàries desenes de corones més enllà de la seva natural. En detenir-se, Intrèpid no va dubtar en comunicar els resultats de la missió. Per bé que tots desconfiaven del xifrat, semblava que funcionava i havia de ser Intrèpid qui ho demostrés.

-    Malèvol no era de confiança –va dir Intrèpid, davant la sorpresa de la resta, quan ja hagué caigut-, ens ha traït per agredir un altre ésser, deixant la comissió. Quan hem tornat per recuperar-lo, se’ns han llençat a sobre. Nosaltres hem pogut avançar explicant-li els motius de la nostra indignació a Malèvol per tal que no es desconcentrés, i això ens feia recórrer en la indignació, ha estat el nostre revulsiu. Arribat un moment no hem pogut retenir en Malèvol, ni tan sols quedant-nos darrere seu, tirant d’ell. La seva indignació ha estat màxima i ha agafat més velocitat, quan s’ha vist lliure ha comés l’agressió i tot s’ha acabat –va explicar.
-    Podreu tornar? –preguntaven des del grup teatral que havia provocat la indignació.
-    No ho crec –digué Vivaç-. Escolteu, deixeu-nos les comunicacions obertes, seguim estant amb vosaltres, el xifrat ens protegeix.
-    La indignació potser no ens protegeix, potser també ens destrueix –digué un, totalment desconcertat.
-    I si ens descobreixen, què fem? –digué un altre, amb la seva complexa mania persecutòria, totalment ignorant que s’estaven comunicant en llibertat.
-    No tingueu por, no ens descobriran, podeu preparar el gran atac –conclogué Intrèpid-, intentaré unir-me a vosaltres, espereu masses jornades –Intrèpid els coneixia impacients i volia oferir-los el temps de reunir l’exèrcit més gran possible; tot i que l’espai s’anava eixamplant a mesura que avançaven, existien molts obstacles que no podrien superar sense una vista com la de Malèvol, així que no quedava un altre remei que el de preparar un exèrcit suficientment gran i augmentar així les possibilitats d’arribar al centre.

Per molt que haguessin descobert el seu secret, ningú no hagués pogut fer res, perquè eren molt nombrosos i la llibertat que els concedia la clandestinitat era absoluta. En realitat podrien haver estat prou temps engreixant i preparant-se, però eren molt impacients. A més, els seus atacs d’introspecció eren escassos i molt espaiats.

La impaciència que els envaïa augmentava per diversos factors. Per una banda, la indignació per causa natural no era freqüent, així que per no aixecar sospita, havien d’espaiar les seves accions. D’altra banda, sovint revelaven el seu secret a d’altres éssers més impacients que, en conèixer el descobriment es llençaven indignats cap el centre, alliberant la seva ràbia cap els coronaris superiors. Aquests éssers eren expulsats a la mínima distracció, causada generalment pel cansament; morien amb rapidesa, de vegades engolits. Aquests espontanis reduïen la capacitat d’acció dels nostres protagonistes, que havien de separar les incursions d’exploració. El perill era màxim perquè si aquests éssers comunicaven el descobriment després de l’alienació, el pla quedava compromès.

Temorosos però disciplinats, esperaven la tornada d’Intrèpid, reclutant éssers en infinitat de corones i latituds, i preparant-se per l’assalt definitiu.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada