Tornava cap a casa després d'una tarda moguda, cansat i mig borratxo, quan l'eix dels pedals de la meva bicicleta es va trencar. En menys d'un segon ja era a terra, m'havia colpejat el cap. De sobte, mentre jeia a terra, vaig sentir una estranya sensació, com un augment de pressió, i van arribar al meu cervell infinitat de coneixements. Vaig comprendre que alguna cosa havia penetrat dins meu.
El que havia passat era tan fàcil de comprendre com difícil d'assumir: un ésser extraterrestre va entrar al meu cos i va ser dins meu el temps necessari per transmetre'm totes les seves experiències i explicar-me la història de la seva civilització, durant mil•lèsimes de segon, potser menys.
Es tracta d'una civilització que habita un planeta en què la força gravitatòria és centrífuga. Aquest planeta es troba en una galàxia molt àmplia i caòtica. Els seus planetes i asteroides estan formats per materials diferents als nostres amb l'estranya característica que cadascun d'ells es composa d'un sol material, en els seus diferents estats, i amb diferents cúmuls d'energia distribuïts de forma irregular.
El planeta en qüestió estava poblat de vida, i era l'únic de la galàxia en haver desenvolupat una forma de vida conscient. Els éssers que habiten el planeta del meu invasor es composen d'un alt percentatge del material del planeta i un percentatge menor d'energia. Tenen un únic sentit que els permet percebre el que succeeix al seu voltant, de forma semblant a les ones hertzianes i digitals, però d'una manera irregular i inestable. D'alguna manera xifren la informació, i això els permet comunicar allò que volen a d'altres éssers de la seva elecció, impedint a la resta la intercepció del missatge. Es tractaria d'uns espècie de telepatia que dominen a voluntat.
El planeta del nostre amic allotjava una civilització consolidada i organitzada d'acord amb un sistema de corones. El centre del planeta gaudia d'una alta concentració de material i viure-hi era molt plaent però difícil. Difícil per tres motius: en primer lloc, perquè per acostumar-se a la tipicitat de la força gravitatòria i l'alta concentració del material en estat gasós necessita una adaptació gradual, sense la qual, el cos experimentaria canvis físics imprevistos; en segon lloc perquè s'ha d'estar consumint infinitat d'energia per pujar i mantenir-se al centre, i aquesta energia només es podia aconseguir amb el consum de dosis elevades de matèria; finalment, perquè tots els éssers que vivien en cadascuna de les corones, tracten de defensar la seva posició per gaudir de la concentració de material que els ofereix la seva corona, i això suposa impedir a la resta dels éssers entrar a la seva corona, objectiu que aconseguien dissenyant sistemes de vigilància.
Cadascuna de les corones, per entendre'ns conforma una comunitat diferent, amb una identitat i uns codis propis; cada corona és un país o, més aviat, una classe social. A les darreres corones gairebé no hi ha matèria disponible, i tota l'energia s'ha de gastar en la cerca de més aliment; a les corones centrals el material és abundant. Les corones exteriors estan superpoblades mentre les centrals són desertes; a les corones exteriors la fam és comú i l'aniquilació del veí és un mitjà de supervivència, això no és necessari a les corones superiors, en què els membres de la mateixa corona es tenen més consideració, i és més fàcil que existeixin lligams entre la comunitat, situació impensable a les corones exteriors.
A les darreres corones la concentració del material és molt pobre i tota l'energia s'ha de gastar buscant més material, navegant penosament pel buit buscant “bombolles” de material que viatja a la deriva, i en mantenir la posició sense caure a l'espai obert. El centre del planeta, en canvi, és l'opulència absoluta, l'extrema abundància.
Evidentment, tots els éssers aspiren a penetrar fins el centre i tracten d'evitar que la resta avancin, amb molt poques excepcions. Normalment, cada corona disposa d'un sistema de vigilància amb punts organitzats per una guàrdia o policia exterior que situa vigilants a l'exterior de la corona que exterminen tot aquell que vol creuar la frontera i entrar a la corona sense gaudir de la legitimitat necessària.
Els canvis de corona necessiten un acte d'autorització, que només es pot donar per unanimitat (menys u) dels membres de la corona. Quan això es produeix, els éssers de la corona pretesa realitzen un acte d'alienació en què s'immobilitzen per un instant i veuen les coses des de l'interior dels seus cossos sense poder intervenir durant el breu espai de temps en què el convidat passa la frontera. L'autorització pot tenir duració limitada, normalment es tracta d'un transport, que ha de pagar un tribut, o pot ser de forma definitiva, quan això succeeix, la corona té un nou membre.
Les corones tenen espai per a molts éssers però, per qüestions de benestar, les corones acostumen a mantenir uns percentatges de població per espai determinats, que poden variar depenent de diversos factors. Existeixen infinitat de corones, dividides en set regions, que es distingeixen per la seva pressió “atmosfèrica”.
Capítol II. El descobriment
|
Els éssers que vivien al planeta de les corones descansaven en unes cases a les que anomenarem gotes, perquè tenien una forma semblant a la forma que donem a les gotes d'aigua caient quan les dibuixem. Aquesta forma afavoria la seva fixació, ja que per evitar la força gravitatòria es disposava una cunya en la seva punta superior i que apuntava cap al centre del planeta. Amb sistemes mecànics i dipòsits de buit creaven una disfurcació del vent gravitatori que empenyia la gota des de la part posterior. Un petit mecanisme tancava el sistema de retenció del buit de l'interior de la gota: era la clau de volta i, alhora, la porta.
L'ésser que em va penetrar procedia d'una corona situada a la cinquena regió, molt lluny del centre del planeta però també molt lluny de la darrera corona. En realitat era una corona intermèdia “socialment” parlant, perquè en termes geogràfics es trobava al terç exterior del planeta, doncs les corones centrals eren molt amples i ocupaven gairebé més de la meitat de l'espai existent.
El nostre amic vivia còmodament en una gota annexa a la del seu progenitor, que era manipulador, es dedicava a la transformació de matèria per diverses finalitats, des de l'alimentació fins el transport. El progenitor era el manipulador més expert, al seu costat vivien els seus aprenents i admiradors, que desenvolupaven tasques auxiliars. En d'altres professions, els éssers no vivien a prop sinó que s'associaven per afinitat cognitiva o simplement per la necessitat de viure a prop d'un proveïdor, etcètera.
Els membres d'una associació de manipuladors, com podeu imaginar, tenen una casa fantàstica, ben cuidada i amb tots els detalls de precisió que s'adquireixen amb la pràctica del treball. Per les seves virtuts, aquesta associació de manipuladors vivia en una corona benestant.
Era normal que cada corona tingués una associació de manipuladors i de totes les altres professions. Generalment, els veïns de corona eren éssers amb un nivell similar d'habilitat en la respectiva professió o tasques assumides -i també de massa corporal i capacitats físiques. Així, si algun ésser adquiria més perícia podia ascendir de corona de forma quasi natural, doncs era acceptat de bona voluntat pels membres de la corona superior. En definitiva, els éssers vivien en una corona o una altra depenent del seu virtuosisme i, evidentment, de la seva fidelitat al sistema de corones, és a dir, del seu respecte als coronaris superiors i la seva reacció enfront dels coronaris inferiors.
Els joves de l'edat del nostre protagonista només consumien recursos i celebraven a diari l'experiència de viure i aprendre del seu entorn les funcions que poguessin assumir dins de la seva corona. Tard o d'hora els éssers trobaven la posició i el lloc adients (les seves ocupacions); el nostre protagonista vivia el moment en què decidia les tasques que assumiria -si no volia ser marginat o expulsat cap a corones inferiors.
Ser fill d'un manipulador ben considerat significava quelcom semblant a formar part d'una nissaga especial. El nostre jove amic no estava realment interessat en l'ofici de la manipulació, perquè el trobava avorrit i ingrat. Com a fill i aprenent de manipulador havia desenvolupat una capacitat especial relacional que li permetia desenvolupar qualsevol tasca amb habilitat, sempre que ho fes conjuntament amb d'altres éssers. A més, havia aprés a tractar amb els clients i proveïdors del seu progenitor i això li permetia conèixer a molts altres éssers, recordar les seves habilitats i aprofitar-les en benefici comú. Tot i això, no era capaç de trobar una tasca o un conjunt de tasques que li produïssin una satisfacció plena.
La capacitat per relacionar-se amb d'altres éssers feia del nostre amic un ésser inquiet i centre, en moltes ocasions, de la vida social. Gaudia d'amistats en les corones veïnes (males influències, segons els seus éssers propers, si provenien de corones inferiors). L'amor que el nostre protagonista demostrava cap els demés i l'abundant temps que dedicava a l'esbarjo enutjaven el seu progenitor, que en ocasions li retirava l'atenció, un acte de reprovació. Aquesta actitud podia donar lloc, en determinades ocasions, a l'expulsió de la corona i, fins i tot, de les corones inferiors, si aquesta desatenció era màxima, perquè es transformava en rebuig col•lectiu espontàniament, quan aquest rebuig era comunicat a la resta de les corones que podien recolzar l'esser que sentia el rebuig i ajudar-lo en l'execució de l'expulsió, redimensionant-la.
El dia en què van començar els fets que acabarien en els fets que coneixem, el nostre personatge -els seus congèneres el coneixien com a Connector, per les seves habilitats de sociabilitat- passejava distret pels espais limítrofes de la seva corona, en la frontera de la corona inferior. Tenia pensat passar la resta de la jornada als “cúmuls” de la corona inferior, unes aglomeracions populars festives que es formaven de forma espontània. Sabia, si més no, que en qualsevol moment podia concretar-se el toc de queda.
El toc de queda era una mesura de tancament temporal de les fronteres, que s'ordenava després de cada jornada de treball, per permetre el descans. Suposava una prohibició d'entrada de persones i matèria transformada entre corones, i es feia complir mitjançant dispositius de vigilància i repressió; no se'n permetien excepcions. Connector no havia conegut una obertura per emergència i sabia que si baixava de corona no podria tornar fins després de l'aixecament del toc de queda. Generalment, totes les corones aixecaven el toc de queda al mateix temps, només hi havia alguns desajustaments quan els éssers de les primeres corones descansaven profundament.
Finalment, el nostre amic es va decidir a baixar a la corona inferior. Al principi tot era diversió, però la cosa es va capgirar quan van començar a succeir situacions insostenibles. Tot va començar per causa de la matèria “exogenada”, una substància que fabricaven canviant la seva composició atòmica -mitjançant processos complexos, s'aplicava energia en determinats punts fins aconseguir retenir-la a la part exterior i aïllar-la de l'espessa matèria interior. Es tractava d'un material apoderant que circulava pel planeta en quantitats limitades.
En aquell cúmul hi havia éssers que disposaven de matèria exogenada en grans quantitats i feien sorna de la carència aliena. En un moment donat la broma va ser excessiva. Alguns dels éssers van començar a refregar el seu dors contra la resta -com si refreguéssim les nostres natges contra la cara d'un altre- i es violentaven mútuament. Es tractava d'una baralla, però era molt més bruta del que en Connector -i qualsevol altre- podia acceptar.
En Connector era un ésser amant de l'eficiència i les baralles eren justament tot el contrari a l'eficiència. Assistí a una escena lamentable que va terminar amb l'expulsió de tres éssers, amb violència i potser sense justificació, i així es convertí en una escena doblement lamentable i ineficient.
En el mateix moment en què es produïen les expulsions, Connector es va retirar cap a la seva corona amb gran esforç, completament indignat. Quan va arribar a la seva gota va recordar que el toc de queda encara era vigent i tot i així va creuar la frontera, gràcies a la seva actitud, que havia provocat l'alienació espontània dels membres de la seva corona que havien percebut la indignació, vigilants inclosos, que van permetre la seva entrada en plena submissió.
La sorpresa de Connector era absoluta davant del descobriment que acabava de realitzar, però va reaccionar amb normalitat, dissimulant. Es disposava a descansar, però la idea li voltava pel cap. Estava ansiós per compartir el seu coneixement, però sabia que l'havia de mantenir en el més absolut secret, ignorant de totes les conseqüències que se'n podien derivar.
L'ésser que em va penetrar procedia d'una corona situada a la cinquena regió, molt lluny del centre del planeta però també molt lluny de la darrera corona. En realitat era una corona intermèdia “socialment” parlant, perquè en termes geogràfics es trobava al terç exterior del planeta, doncs les corones centrals eren molt amples i ocupaven gairebé més de la meitat de l'espai existent.
El nostre amic vivia còmodament en una gota annexa a la del seu progenitor, que era manipulador, es dedicava a la transformació de matèria per diverses finalitats, des de l'alimentació fins el transport. El progenitor era el manipulador més expert, al seu costat vivien els seus aprenents i admiradors, que desenvolupaven tasques auxiliars. En d'altres professions, els éssers no vivien a prop sinó que s'associaven per afinitat cognitiva o simplement per la necessitat de viure a prop d'un proveïdor, etcètera.
Els membres d'una associació de manipuladors, com podeu imaginar, tenen una casa fantàstica, ben cuidada i amb tots els detalls de precisió que s'adquireixen amb la pràctica del treball. Per les seves virtuts, aquesta associació de manipuladors vivia en una corona benestant.
Era normal que cada corona tingués una associació de manipuladors i de totes les altres professions. Generalment, els veïns de corona eren éssers amb un nivell similar d'habilitat en la respectiva professió o tasques assumides -i també de massa corporal i capacitats físiques. Així, si algun ésser adquiria més perícia podia ascendir de corona de forma quasi natural, doncs era acceptat de bona voluntat pels membres de la corona superior. En definitiva, els éssers vivien en una corona o una altra depenent del seu virtuosisme i, evidentment, de la seva fidelitat al sistema de corones, és a dir, del seu respecte als coronaris superiors i la seva reacció enfront dels coronaris inferiors.
Els joves de l'edat del nostre protagonista només consumien recursos i celebraven a diari l'experiència de viure i aprendre del seu entorn les funcions que poguessin assumir dins de la seva corona. Tard o d'hora els éssers trobaven la posició i el lloc adients (les seves ocupacions); el nostre protagonista vivia el moment en què decidia les tasques que assumiria -si no volia ser marginat o expulsat cap a corones inferiors.
Ser fill d'un manipulador ben considerat significava quelcom semblant a formar part d'una nissaga especial. El nostre jove amic no estava realment interessat en l'ofici de la manipulació, perquè el trobava avorrit i ingrat. Com a fill i aprenent de manipulador havia desenvolupat una capacitat especial relacional que li permetia desenvolupar qualsevol tasca amb habilitat, sempre que ho fes conjuntament amb d'altres éssers. A més, havia aprés a tractar amb els clients i proveïdors del seu progenitor i això li permetia conèixer a molts altres éssers, recordar les seves habilitats i aprofitar-les en benefici comú. Tot i això, no era capaç de trobar una tasca o un conjunt de tasques que li produïssin una satisfacció plena.
La capacitat per relacionar-se amb d'altres éssers feia del nostre amic un ésser inquiet i centre, en moltes ocasions, de la vida social. Gaudia d'amistats en les corones veïnes (males influències, segons els seus éssers propers, si provenien de corones inferiors). L'amor que el nostre protagonista demostrava cap els demés i l'abundant temps que dedicava a l'esbarjo enutjaven el seu progenitor, que en ocasions li retirava l'atenció, un acte de reprovació. Aquesta actitud podia donar lloc, en determinades ocasions, a l'expulsió de la corona i, fins i tot, de les corones inferiors, si aquesta desatenció era màxima, perquè es transformava en rebuig col•lectiu espontàniament, quan aquest rebuig era comunicat a la resta de les corones que podien recolzar l'esser que sentia el rebuig i ajudar-lo en l'execució de l'expulsió, redimensionant-la.
El dia en què van començar els fets que acabarien en els fets que coneixem, el nostre personatge -els seus congèneres el coneixien com a Connector, per les seves habilitats de sociabilitat- passejava distret pels espais limítrofes de la seva corona, en la frontera de la corona inferior. Tenia pensat passar la resta de la jornada als “cúmuls” de la corona inferior, unes aglomeracions populars festives que es formaven de forma espontània. Sabia, si més no, que en qualsevol moment podia concretar-se el toc de queda.
El toc de queda era una mesura de tancament temporal de les fronteres, que s'ordenava després de cada jornada de treball, per permetre el descans. Suposava una prohibició d'entrada de persones i matèria transformada entre corones, i es feia complir mitjançant dispositius de vigilància i repressió; no se'n permetien excepcions. Connector no havia conegut una obertura per emergència i sabia que si baixava de corona no podria tornar fins després de l'aixecament del toc de queda. Generalment, totes les corones aixecaven el toc de queda al mateix temps, només hi havia alguns desajustaments quan els éssers de les primeres corones descansaven profundament.
Finalment, el nostre amic es va decidir a baixar a la corona inferior. Al principi tot era diversió, però la cosa es va capgirar quan van començar a succeir situacions insostenibles. Tot va començar per causa de la matèria “exogenada”, una substància que fabricaven canviant la seva composició atòmica -mitjançant processos complexos, s'aplicava energia en determinats punts fins aconseguir retenir-la a la part exterior i aïllar-la de l'espessa matèria interior. Es tractava d'un material apoderant que circulava pel planeta en quantitats limitades.
En aquell cúmul hi havia éssers que disposaven de matèria exogenada en grans quantitats i feien sorna de la carència aliena. En un moment donat la broma va ser excessiva. Alguns dels éssers van començar a refregar el seu dors contra la resta -com si refreguéssim les nostres natges contra la cara d'un altre- i es violentaven mútuament. Es tractava d'una baralla, però era molt més bruta del que en Connector -i qualsevol altre- podia acceptar.
En Connector era un ésser amant de l'eficiència i les baralles eren justament tot el contrari a l'eficiència. Assistí a una escena lamentable que va terminar amb l'expulsió de tres éssers, amb violència i potser sense justificació, i així es convertí en una escena doblement lamentable i ineficient.
En el mateix moment en què es produïen les expulsions, Connector es va retirar cap a la seva corona amb gran esforç, completament indignat. Quan va arribar a la seva gota va recordar que el toc de queda encara era vigent i tot i així va creuar la frontera, gràcies a la seva actitud, que havia provocat l'alienació espontània dels membres de la seva corona que havien percebut la indignació, vigilants inclosos, que van permetre la seva entrada en plena submissió.
La sorpresa de Connector era absoluta davant del descobriment que acabava de realitzar, però va reaccionar amb normalitat, dissimulant. Es disposava a descansar, però la idea li voltava pel cap. Estava ansiós per compartir el seu coneixement, però sabia que l'havia de mantenir en el més absolut secret, ignorant de totes les conseqüències que se'n podien derivar.
Capítol III. Procés de reflexió
|
La jornada següent Connector era absent, ni tan sols va establir comunicació amb d'altres éssers. Les poques trucades telepàtiques que rebia les enllestia ràpidament, no tenia el dia per tonteries: havia realitzat un gran descobriment, un mètode per traspassar les corones … fins i tot en ple toc de queda!
Pel que sabia Connector, els éssers només s'alienaven en moments concrets de forma voluntària, mentre que el descobriment estava relacionat amb un acte reflex. Aquests actes reflexos no eren quotidians però sí freqüents, tot i que generalment es donaven durant la jornada de treball. Els dubtes s'acumulaven dins seu. Va passar la major part del dia amb el seu progenitor i els altres manipuladors, observant com manufacturaven objectes.
El procediment, fatigant, es repetia un i altre cop: s'agafava un èmbol i es cobria ben fort amb un altre tros de matèria sòlida, i es generava un buit tirant de l'èmbol, després es rodejava la base de l'objecte i s'hi col•locava el mecanisme de tancament. D'acord amb aquest procediment es fabricaven la majoria dels objectes: les gotes (les seves pròpies cases o els refugis -molts éssers no tenien un lloc central a on descansar, sinó diversos d'ells distribuïts depenent de les seves activitats, sovint compartits), els mitjans de locomoció, els descansos que hi havia per tot arreu, fins i tot amb aportacions artístiques, ...
Els treballadors treballaven sense descans: cobrir èmbol, generar buit, tancar; cobrir èmbol, generar buit, tancar, … i així contínuament. Connector els mirava treballar: com més els mirava més grans eren els seus dubtes... fins que queia pres de la psicosi que li produïen les seves idees arran del seu enginyós i perillós descobriment. Es tornava boig i actuava de forma incoherent; la resta pensaven que estava atontat o que havia consumit massa matèria exogenada i ja es disposaven a cridar-li l'atenció quan va marxar a buscar un ambient més “fresc”.
Es va trobar amb els seus amics de corona, que anaven amunt i avall buscant una feina efímera per poder comprar matèria exogenada, com de costum. Connector no trobava el seu millor amic, que no responia a les seves trucades. On era? -es preguntava. Més tard descobriria que estava visitant una “torre de control”, buscant feina. La vigilància era una de les funcions que més detestava Connector, com la gran majoria dels éssers, excepte la petita minoria que acceptava aquesta feina.
L'amic de Connector era conegut com a Esforçat, perquè era un ésser molt voluntariós, amb ell mateix i els demés. Esforçat no era un gran amant de l'ordre de corones però, al cap i a la fi, el seu progenitor era vigilant i exercia la seva funció amb orgull. Els éssers que acceptaven aquesta dedicació practicaven l'autoengany, pensant que eren més quantioses les ocasions en què ajudaven que no pas les vegades en què la feina resultava ingrata.
El progenitor d'Esforçat sempre tractava de convèncer els nois de les bondats de la tasca, basada en obtenir els tributs que cobraven pel trànsit de persones i matèria per distribuir-los entre els éssers més necessitats de la corona d'acord amb el 'sentiment comú' de la corona, que ells havien d'interpretar. El pensament col•lectiu o 'sentiment comú' era una espècia de consens que s'aconseguia de forma espontània sense formalitat predeterminada en el mateix moment en què es donava un problema col•lectiu -i la col•lecta de tributs ho eren. Es tractava d'una fórmula que anaven corregint mitjançant telepatia i que tenia un reducte físic, doncs els éssers es posicionaven d'una manera o una altra per emetre el senyal de corrent elèctrica.
Es tractava, en definitiva, d'una resposta senzilla, concreta, que es formulava amb una operació “matemàtica” complexa que es construïa de forma col•lectiva, tot ajustant unes fórmules amb les quals calculaven la massa que pretenia traspassar la frontera -només es controlava el trànsit cap a corones interiors, o superiors- i el seu equivalent en proporció a la massa de la corona sencera així com d'altres paràmetres de convecció. La solució tenia validesa per consentiment o aquiescència de tots els membres de la corona menys u, i això succeïa constantment en el cas dels tributs. Tots els membres de la corona participaven en el càlcul, la recaptació i la distribució dels tributs. Era com si a tot el material, inclosos els viatgers, se'ls designés un impost i se'ls expropiés en el mateix acte de la quantificació. En cas que el visitant que pretenia creuar la frontera rebutgés la quantitat proposada, el consens s'anul•lava i se li tornava la càrrega, expulsant-lo de la corona.
La majoria dels éssers no s'interessaven en aquesta qüestió es tractava d'una fal•làcia en la que quasi tothom acceptava la proposta de càlcul del vigilant, que acostumava a ser exacta i, tot així, elevada, en tots els casos. La quantitat dels tributs que s'havien de pagar era un impediment per viatjar per les corones en plena llibertat i, normalment feia impossible fins i tot sortir de la pròpia corona.
Esforçat també trobava molt avorrida aquesta funció, sense cap gratificació personal però era entretinguda. Connector la jutjava menyspreable, i normalment era l'únic dissident que donava validesa al consens, i s'alternava en la disconformitat amb d'altres éssers, generalment menyspreats per la resta dels membres de la seva corona.
Els dissidents consideraven la funció de vigilància la causa directa del malestar “econòmic” i “cultural” -per dir-ho d'alguna manera- de les corones inferiors. La trobaven una funció corrupta i abusiva, també en la distribució comunitària dels tributs i la rebutjaven (fins i tot físicament parlant). “Aquest consens no és una altra cosa que una mentida, que tots consentim perquè no coneixem l'autèntica i genuïna proporció, la posició correcta dels fluxos. Hi ha matèria en abundància a les corones superiors, per què ens hem de repartir les engrunes?”, aquests eren els arguments que Connector expressava en clandestinitat. En realitat tenia raó, el sistema de corones perpetuava la misèria de molts éssers sense justificació i feia impossible la lliure circulació.
En Connector pensava que, eliminant els tributs i lliurant el material al seu flux natural tots els éssers podrien arribar a ser pràcticament iguals en volum, que la llibertat de moviment no només era possible, sinó més neutra (més justa), més néta i més bella, fluctuant.
L'abundància de matèria al centre feia que els éssers fossin més grans, més forts i vivien més temps (molts d'ells eren immortals ja que eren pràcticament invulnerables). Connector no només en tenia notícia sinó que a més els havia conegut directament en visita acompanyant el seu progenitor com a aprenent del taller, que tenia importants clients unes centenars de corones més endavant. Quasi els rebutjava, quasi; i menys mal, perquè si el seu rebuig era descobert, li podrien haver fet retrocedir unes quantes corones, fins que el rumor de la seva fama s'hagués esvaït.
Fins aquell moment, en Connector no sabia que Esforçat es trobava de visita a la torre de control. Va baixar una corona i encara hi havia més moviment. Després del succés de la jornada anterior, ningú no estava satisfet; tots treballaven en les seves taques habituals, en actitud totalment submisa, amb tota normalitat; no hi havia entreteniment per a un coronari superior, així que va decidir tornar.
De camí cap a casa, es va distreure tant com va poder, contemplant les diferents funcions (encara hi havia funcions que desconeixia!). Però tot el seu esforç resultava inútil, els interrogants li tornaven constantment: quant de temps durava l'alienació, si hi havia un límit de corones a traspassar, si l'alienació es detenia en un o altre punt o si era com l'expulsió, que es detenia en un punt natural (quan s'esvaïa el coneixement del greuge), ...
Cap de les preguntes que es feia no obtenia resposta, sinó que donava lloc, oposadament, a nous dubtes. La història se li començava a fer gran i no volia -no sabia si podia!- compartir-la. Molts, molts dubtes...
En el fons es tractava de dubtes importants i que mai no aconseguiria resoldre. Va intentar, per un instant, preguntar al seu progenitor i a la resta dels manipuladors del taller sobre el seu descobriment, però sense acabar de desvetllar-lo, tot i que va haver de fer masses abstraccions per fer-se entendre. Els va preguntar què farien si trobessin un nou mètode de manipulació més eficient. Tots tenien la mateixa resposta, bé, dues respostes. Primer, que no existeix cap altre mètode de manipulació més eficient; segon, que si existís ara mateix viurien en una corona superior. Aleshores començaven a fer broma amb els luxes i plaers que podrien tenir al seu abast, donat el cas, totalment impossibles, clar (reproduiré les seves comunicacions amb diàlegs, però no són més que vulgars transcripcions de la comunicació teatral, que era la forma en què parlaven, fent servir el propi cos per expressar-se):
- Som-hi, doncs, a inventar un nou mètode! -deia un que palpitava de riure.
- Quan ho haurem aconseguit ja serem a la darrera corona i ja sabeu què en diuen, que més enllà només hi ha abisme, potser quan l'haurem inventat ja ens estarem precipitant en el buit però cridarem ben fort mentre morim: “¡hem inventat un nou mètode de manipulació de matèria!”- deia un altre com si fingís creure que entre tots els agrairien el descobriment expulsant-los a la darrera corona, menyspreant la seva invenció, una reacció absurda i impossible, per entendre'ns; no podien parar de palpitar.
Com que no eren capaços d'imaginar un altre mètode de manipulació, seguien fent sorna: a un dels aprenents del taller se li va ocórrer proposar l'empresa de prometre un nou mètode de manufactura als membres de la primera corona -que eren un misteri per la majoria dels éssers de les altres corones- a canvi de viure en la primera corona fins el moment de la invenció.
Les bromes eren cada cop més exagerades i ridiculitzaven Connector, fins el punt que va acabar marxant per segon cop. Va anar aquí i allà sense destí concret. Una estona més tard va trobar un descans solitari, de gran bellesa i efecte, manufacturat per un ésser anònim, amb un buit dinàmic en quasi tots els seus extrems, que aconseguien adequar-se a l'entorn, en infinitat de formes, que es manipulaven segons l'interès o la interacció del visitant. Era plàcid i, en ell, va aconseguir deixar la ment en blanc respecte d'aquell afer. Va intentar abstreure-se'n per un moment, i deixar de pensar en el descobriment. Va ser en aquell precís instant, quan ja no hi pensava, que la idea va arribar pel seu propi peu, es va composar tota sola. Si més no, encara s'hi va quedar descansant una bona estona.
Pel que sabia Connector, els éssers només s'alienaven en moments concrets de forma voluntària, mentre que el descobriment estava relacionat amb un acte reflex. Aquests actes reflexos no eren quotidians però sí freqüents, tot i que generalment es donaven durant la jornada de treball. Els dubtes s'acumulaven dins seu. Va passar la major part del dia amb el seu progenitor i els altres manipuladors, observant com manufacturaven objectes.
El procediment, fatigant, es repetia un i altre cop: s'agafava un èmbol i es cobria ben fort amb un altre tros de matèria sòlida, i es generava un buit tirant de l'èmbol, després es rodejava la base de l'objecte i s'hi col•locava el mecanisme de tancament. D'acord amb aquest procediment es fabricaven la majoria dels objectes: les gotes (les seves pròpies cases o els refugis -molts éssers no tenien un lloc central a on descansar, sinó diversos d'ells distribuïts depenent de les seves activitats, sovint compartits), els mitjans de locomoció, els descansos que hi havia per tot arreu, fins i tot amb aportacions artístiques, ...
Els treballadors treballaven sense descans: cobrir èmbol, generar buit, tancar; cobrir èmbol, generar buit, tancar, … i així contínuament. Connector els mirava treballar: com més els mirava més grans eren els seus dubtes... fins que queia pres de la psicosi que li produïen les seves idees arran del seu enginyós i perillós descobriment. Es tornava boig i actuava de forma incoherent; la resta pensaven que estava atontat o que havia consumit massa matèria exogenada i ja es disposaven a cridar-li l'atenció quan va marxar a buscar un ambient més “fresc”.
Es va trobar amb els seus amics de corona, que anaven amunt i avall buscant una feina efímera per poder comprar matèria exogenada, com de costum. Connector no trobava el seu millor amic, que no responia a les seves trucades. On era? -es preguntava. Més tard descobriria que estava visitant una “torre de control”, buscant feina. La vigilància era una de les funcions que més detestava Connector, com la gran majoria dels éssers, excepte la petita minoria que acceptava aquesta feina.
L'amic de Connector era conegut com a Esforçat, perquè era un ésser molt voluntariós, amb ell mateix i els demés. Esforçat no era un gran amant de l'ordre de corones però, al cap i a la fi, el seu progenitor era vigilant i exercia la seva funció amb orgull. Els éssers que acceptaven aquesta dedicació practicaven l'autoengany, pensant que eren més quantioses les ocasions en què ajudaven que no pas les vegades en què la feina resultava ingrata.
El progenitor d'Esforçat sempre tractava de convèncer els nois de les bondats de la tasca, basada en obtenir els tributs que cobraven pel trànsit de persones i matèria per distribuir-los entre els éssers més necessitats de la corona d'acord amb el 'sentiment comú' de la corona, que ells havien d'interpretar. El pensament col•lectiu o 'sentiment comú' era una espècia de consens que s'aconseguia de forma espontània sense formalitat predeterminada en el mateix moment en què es donava un problema col•lectiu -i la col•lecta de tributs ho eren. Es tractava d'una fórmula que anaven corregint mitjançant telepatia i que tenia un reducte físic, doncs els éssers es posicionaven d'una manera o una altra per emetre el senyal de corrent elèctrica.
Es tractava, en definitiva, d'una resposta senzilla, concreta, que es formulava amb una operació “matemàtica” complexa que es construïa de forma col•lectiva, tot ajustant unes fórmules amb les quals calculaven la massa que pretenia traspassar la frontera -només es controlava el trànsit cap a corones interiors, o superiors- i el seu equivalent en proporció a la massa de la corona sencera així com d'altres paràmetres de convecció. La solució tenia validesa per consentiment o aquiescència de tots els membres de la corona menys u, i això succeïa constantment en el cas dels tributs. Tots els membres de la corona participaven en el càlcul, la recaptació i la distribució dels tributs. Era com si a tot el material, inclosos els viatgers, se'ls designés un impost i se'ls expropiés en el mateix acte de la quantificació. En cas que el visitant que pretenia creuar la frontera rebutgés la quantitat proposada, el consens s'anul•lava i se li tornava la càrrega, expulsant-lo de la corona.
La majoria dels éssers no s'interessaven en aquesta qüestió es tractava d'una fal•làcia en la que quasi tothom acceptava la proposta de càlcul del vigilant, que acostumava a ser exacta i, tot així, elevada, en tots els casos. La quantitat dels tributs que s'havien de pagar era un impediment per viatjar per les corones en plena llibertat i, normalment feia impossible fins i tot sortir de la pròpia corona.
Esforçat també trobava molt avorrida aquesta funció, sense cap gratificació personal però era entretinguda. Connector la jutjava menyspreable, i normalment era l'únic dissident que donava validesa al consens, i s'alternava en la disconformitat amb d'altres éssers, generalment menyspreats per la resta dels membres de la seva corona.
Els dissidents consideraven la funció de vigilància la causa directa del malestar “econòmic” i “cultural” -per dir-ho d'alguna manera- de les corones inferiors. La trobaven una funció corrupta i abusiva, també en la distribució comunitària dels tributs i la rebutjaven (fins i tot físicament parlant). “Aquest consens no és una altra cosa que una mentida, que tots consentim perquè no coneixem l'autèntica i genuïna proporció, la posició correcta dels fluxos. Hi ha matèria en abundància a les corones superiors, per què ens hem de repartir les engrunes?”, aquests eren els arguments que Connector expressava en clandestinitat. En realitat tenia raó, el sistema de corones perpetuava la misèria de molts éssers sense justificació i feia impossible la lliure circulació.
En Connector pensava que, eliminant els tributs i lliurant el material al seu flux natural tots els éssers podrien arribar a ser pràcticament iguals en volum, que la llibertat de moviment no només era possible, sinó més neutra (més justa), més néta i més bella, fluctuant.
L'abundància de matèria al centre feia que els éssers fossin més grans, més forts i vivien més temps (molts d'ells eren immortals ja que eren pràcticament invulnerables). Connector no només en tenia notícia sinó que a més els havia conegut directament en visita acompanyant el seu progenitor com a aprenent del taller, que tenia importants clients unes centenars de corones més endavant. Quasi els rebutjava, quasi; i menys mal, perquè si el seu rebuig era descobert, li podrien haver fet retrocedir unes quantes corones, fins que el rumor de la seva fama s'hagués esvaït.
Fins aquell moment, en Connector no sabia que Esforçat es trobava de visita a la torre de control. Va baixar una corona i encara hi havia més moviment. Després del succés de la jornada anterior, ningú no estava satisfet; tots treballaven en les seves taques habituals, en actitud totalment submisa, amb tota normalitat; no hi havia entreteniment per a un coronari superior, així que va decidir tornar.
De camí cap a casa, es va distreure tant com va poder, contemplant les diferents funcions (encara hi havia funcions que desconeixia!). Però tot el seu esforç resultava inútil, els interrogants li tornaven constantment: quant de temps durava l'alienació, si hi havia un límit de corones a traspassar, si l'alienació es detenia en un o altre punt o si era com l'expulsió, que es detenia en un punt natural (quan s'esvaïa el coneixement del greuge), ...
Cap de les preguntes que es feia no obtenia resposta, sinó que donava lloc, oposadament, a nous dubtes. La història se li començava a fer gran i no volia -no sabia si podia!- compartir-la. Molts, molts dubtes...
En el fons es tractava de dubtes importants i que mai no aconseguiria resoldre. Va intentar, per un instant, preguntar al seu progenitor i a la resta dels manipuladors del taller sobre el seu descobriment, però sense acabar de desvetllar-lo, tot i que va haver de fer masses abstraccions per fer-se entendre. Els va preguntar què farien si trobessin un nou mètode de manipulació més eficient. Tots tenien la mateixa resposta, bé, dues respostes. Primer, que no existeix cap altre mètode de manipulació més eficient; segon, que si existís ara mateix viurien en una corona superior. Aleshores començaven a fer broma amb els luxes i plaers que podrien tenir al seu abast, donat el cas, totalment impossibles, clar (reproduiré les seves comunicacions amb diàlegs, però no són més que vulgars transcripcions de la comunicació teatral, que era la forma en què parlaven, fent servir el propi cos per expressar-se):
- Som-hi, doncs, a inventar un nou mètode! -deia un que palpitava de riure.
- Quan ho haurem aconseguit ja serem a la darrera corona i ja sabeu què en diuen, que més enllà només hi ha abisme, potser quan l'haurem inventat ja ens estarem precipitant en el buit però cridarem ben fort mentre morim: “¡hem inventat un nou mètode de manipulació de matèria!”- deia un altre com si fingís creure que entre tots els agrairien el descobriment expulsant-los a la darrera corona, menyspreant la seva invenció, una reacció absurda i impossible, per entendre'ns; no podien parar de palpitar.
Com que no eren capaços d'imaginar un altre mètode de manipulació, seguien fent sorna: a un dels aprenents del taller se li va ocórrer proposar l'empresa de prometre un nou mètode de manufactura als membres de la primera corona -que eren un misteri per la majoria dels éssers de les altres corones- a canvi de viure en la primera corona fins el moment de la invenció.
Les bromes eren cada cop més exagerades i ridiculitzaven Connector, fins el punt que va acabar marxant per segon cop. Va anar aquí i allà sense destí concret. Una estona més tard va trobar un descans solitari, de gran bellesa i efecte, manufacturat per un ésser anònim, amb un buit dinàmic en quasi tots els seus extrems, que aconseguien adequar-se a l'entorn, en infinitat de formes, que es manipulaven segons l'interès o la interacció del visitant. Era plàcid i, en ell, va aconseguir deixar la ment en blanc respecte d'aquell afer. Va intentar abstreure-se'n per un moment, i deixar de pensar en el descobriment. Va ser en aquell precís instant, quan ja no hi pensava, que la idea va arribar pel seu propi peu, es va composar tota sola. Si més no, encara s'hi va quedar descansant una bona estona.
Capítol IV. Codi i seguici
|
Les combinacions de possibilitats es van formular ràpidament i en Connector va trobar dos elements indispensables per fer servir el seu descobriment: un codi i un seguici. El Codi era una forma de comunicació del descobriment, una mena de “ball” que expliqués el descobriment i la proposta de Connector, de tal manera que ningú sabés de què parlava exactament, fins que el receptor el pogués comprendre -en el sentit de figurar-lo, de completar-lo- per si mateix, és a dir, fins que pogués contemplar com a possible la incursió en les corones superiors i la ruptura o desactivació del sistema de corones, una espècie de funció teatral que va batejar com a “bogeria”, per la sicosi que li havia causat el descobriment.
El problema principal consistia en què no podia escollir els receptors, i fins i tot els ho havia d'ocultar, com en el cas d'Esforçat i els manipuladors. Repetiria la bogeria en els cúmuls i tractaria de trobar un moment per completar la seqüència, de lliurar el codi i explicar el descobriment si l'altre ésser no s'excitava en excés.
D'aquesta manera reclutaria el seu “seguici”, un conjunt d'éssers igualment descontents amb el sistema de corones que l'acompanyarien en la seva aventura. No buscava esclaus ni servents, només gent disposada a acceptar el repte que els proposava.
Nosaltres podem imaginar que Connector pretenia colonitzar el centre i crear una convecció diferent, i intentava atraure a tot aquell que, indignat, volgués envair les corones superiors. El problema radicava en què els éssers de les corones superiors eren enormes, gegantins..
Una opció intermèdia era establir en el centre una petita colònia de resistents i anar cridant a d'altres éssers conforme els primers s’haguessin establert. Com que era gairebé impossible, la idea de Connector sobre què fer amb el descobriment va acabar semblant més un atac que una guerra o un procés de colonització. Ell no sabia que, quan despertessin els éssers de les primeres corones, els atacants podien ser eliminats per centenars però tot i així tenia dubtes, desconfiava del descobriment. Creia poder estar cometent l'error d'originar una estranya “guerra”, més que una colonització. Això li causava confusió i por, turment.
Finalment va acabar decidint-se per reclutar molts éssers i proposar atacs “d’exploració” per testejar una possibilitat d'atac massiu. Podien esperar que allò acabés originant una alteració de forces o un patètic assassinat massiu, … hi havia milers de possibilitats i cap ni una era esperançadora.
L'elaboració del pla i la composició de la bogeria van durar només un instant, la idea li va arribar com un raig, per infusió: la força gravitatòria que va originar el descans (aquell mecanisme que va trobar en el seu camí erràtic) va acabar per solucionar l'equilibri que li va donar la resposta, inspirada en la comprensió de les formes bàsiques. En definitiva, en la relaxació que buscava en deixar de pensar va trobar un equilibri, allà mateix, que se li va projectar, com rebotant en l'espai i donant la resposta. Havia d'evocar el planeta de les corones (una esfera perfecta), fer els anells per mostrar les corones, i després les hauria de foradar de fora cap a dins. Tot això ho havia de representar amb formes no esfèriques, per no mostrar el missatge amb total claredat, sinó en figures piramidals, cúbiques, ...
Tal i com dèiem, després de composar la bogeria es va quedar a descansar. Un cop va composar la imatge perfecta de la “bogeria” per comunicar-la a d'altres éssers -i després de molt entrenament- no va dubtar en provar-la per primer cop. Va aprofitar el temps d'esbarjo a la segona corona superior a la seva amb uns transportistes de substància compacta, caracteritzats pel seu perfeccionisme i una característica actitud de “silenci”, lleugerament superior a la dels manipuladors. També se'ls coneixia per la seva rigidesa en el compliment dels pagaments tributaris i la seva ingenuïtat, que resultava beneficiosa per als vigilants, que podien proposar un consens a l'alta, en perjudici dels clients dels transportistes.
La “bogeria” de Connector consistia en una composició de les que acostumaven a representar amb els amics o coneguts, una forma artístico-lúdica de “parlar” i “jugar”. Eren uns jocs de percepció en els que el propi cos es convertia en infinites formes i textures, quelcom semblant als colors, escenificant una descomposició o canviant el seu propi estat per regions del cos, donant o traient energia, ràpidament. Normalment, consistien en expressions sarcàstiques de les professions o les funcions o de certs personatges (sovint els vigilants), o en narracions fantasioses o reals però decorades amb infinitat de recursos “artístics”.
Connector jugava amb les figures geomètriques bàsiques, les primeres que s'aprenen en adquirir consciència, que inseria enmig d'altres relats, de forma intermitent. D'aquesta manera, reproduïa la forma i composició de les corones amb el seu cos. Al final feia una explosió de dispersió i avanç, com si expulsés la seva pròpia pell i després la recompongués avançant. Aquest darrer recurs estava evocant, ocultament, el resultat que Connector assignava a la indignació, és a dir, permetre'ls avançar per les corones, inclòs assestar un cop definitiu al sistema de corones.
Es tractava d'unes composicions tan elementals que no quadraven en la resta del relat pel seu caràcter bàsic -nosaltres diríem infantil. Finalment, va resultar que provocaven una reacció de riure pànic. El riure pànic es produïa en relaxar intermitentment el propi cos, de pur plaer, fins que s'acabava per dispersar per impulsos, palpitant. El riure -físicament, la palpitació- podia portar a la desintegració, la mort; per evitar-ho s'activava una alerta innata de replegament -el pànic- que tornava a arreplegar el cos. Era un riure -literal i potencialment- de mort, i si el plaer era màxim podia passar que no s'arribés a temps per al replegament. Dos dels transportistes van arribar a tremolar de pànic però ni de lluny van comprendre el missatge i tampoc l'explosió final. Tot i així els va agradar, i això garantia a Connector un segon intent de representar la bogeria.
Quan tornava a la seva gota pensava en els seus nous amics. El més gran semblava un ésser compromès i ferm, sense obsessió perquè no la necessitava, només havia de mostrar la seva obstinació, i així evitava qualsevol atac en posicionar-se cap el centre, ferm, com disposat a recollir el que estigués en joc. Rapaç, que era com el coneixien, mai no necessitava ajuda perquè tampoc no tenia grans capricis, agafava el que li corresponia pel seu valor intrínsec (el seu propi, conegut per ell mateix i pels demés). En Connector el considerava un ésser de confiança i l'admirava. L'amic de Rapaç era conegut per ser Dispers. Se'l coneixia amb aquest nom perquè es dispersava contínuament, era un ésser rialler, sempre reia, es dispersava de plaer.
Connector repetia la seva bogeria en les reunions a les que assistia i acostumava a tenir bona resposta però, és clar, ningú no ho entenia. Molts el prenien per imbècil i fins i tot dubtaven de la seva capacitat per viure en la corona en què vivia. Entre ells, els assistents comentaven l'actitud de Connector: els uns desconfiaven, d'altres li atribuïen enginy, però tots es movien en la incertesa.
La bogeria començava a tenir efecte. Tothom el creia una persona estranya i el tractaven com a tal. Connector va témer per l'efectivitat del seu pla basat en la “bogeria” després de les primeres repeticions davant Rapaç, Dispers i d'altres amb qui coincidia per atzar. En un principi va trobar una actitud tancada. Generalment causava confusió.
Rapaç li va requerir un dia de tornada a casa:
- No hauries de repetir el ball geomètric, o vols que et tinguin per boig?;
- No m'importa que em tractin com un boig, a tu t'agrada -contestava en Connector;
- Bé, la primera vegada ho vaig trobar divertit, un deliri extravagant, i no vaig poder contenir el riure, però en realitat em fas pena -Rapaç començava a sospitar que la relació amb Connector empitjoraria;
- No entens res, oi? -intrigava en Connector;
- Bé, la forma bàsica em dona una sensació de coneixement, és la base de la nostra existència. És clar que tots els objectes tenen una relació llunyana amb les formes bàsiques, però són tan bàsiques que ningú les hauria d'admirar -Rapaç no sabia com contenir la seva ràbia, es desesperava-, no sé per què ho fas, però estàs arriscant el teu seny i, saps què els passa als que perden el seny, no?;
- Que m'expulsin tres vegades el nostre món si és necessari, no tinc cap dubte en admirar les nostres formes bàsiques -en aquell moment va pensar en fer l'acrobàcia final i lliurar el codi, però no podia confiar tant en les primeres trobades.
Passaren jornades i jornades invocant la seva bogeria amb molta precaució, tement acabar com els que perden el seny, és a dir, expulsats del planeta o a la darrera corona, que no suposava la mort però provocava una agonia existencial llarga.
L'expulsió era un procés en què participaven tots els éssers del planeta, que veien passar a un boig desprendre's del planeta per l'efecte de l'expulsió màxima i, si podien, contribuïen empenyent-lo amb mes força encara o desviant-lo perquè no trobés d'altres obstacles que detinguessin la seva caiguda. Es tractava d'una festa macabra i molt popular, com un assassinat col•lectiu, com una defenestració en comú.
Quan l'ésser expulsat ja havia desaparegut en el buit exterior o s'havia detingut en alguna de les darreres corones -tot depenia de la gravetat de l'acció que havia causat l'expulsió- començava l'espectacle: la matèria exogenada queia en abundància des de les corones superiors. De vegades, i depenent de qui fos l'expulsat o el motiu de l'expulsió, es produïen festes descomunals; en definitiva, els éssers de les corones superiors subvencionaven la intoxicació en aquells moments, fet que explicava la inclinació per aquest tipus d'actituds i el seu caràcter tradicional. Tot i no ser quotidianes, aquestes expulsions succeïen amb freqüència.
El problema principal consistia en què no podia escollir els receptors, i fins i tot els ho havia d'ocultar, com en el cas d'Esforçat i els manipuladors. Repetiria la bogeria en els cúmuls i tractaria de trobar un moment per completar la seqüència, de lliurar el codi i explicar el descobriment si l'altre ésser no s'excitava en excés.
D'aquesta manera reclutaria el seu “seguici”, un conjunt d'éssers igualment descontents amb el sistema de corones que l'acompanyarien en la seva aventura. No buscava esclaus ni servents, només gent disposada a acceptar el repte que els proposava.
Nosaltres podem imaginar que Connector pretenia colonitzar el centre i crear una convecció diferent, i intentava atraure a tot aquell que, indignat, volgués envair les corones superiors. El problema radicava en què els éssers de les corones superiors eren enormes, gegantins..
Una opció intermèdia era establir en el centre una petita colònia de resistents i anar cridant a d'altres éssers conforme els primers s’haguessin establert. Com que era gairebé impossible, la idea de Connector sobre què fer amb el descobriment va acabar semblant més un atac que una guerra o un procés de colonització. Ell no sabia que, quan despertessin els éssers de les primeres corones, els atacants podien ser eliminats per centenars però tot i així tenia dubtes, desconfiava del descobriment. Creia poder estar cometent l'error d'originar una estranya “guerra”, més que una colonització. Això li causava confusió i por, turment.
Finalment va acabar decidint-se per reclutar molts éssers i proposar atacs “d’exploració” per testejar una possibilitat d'atac massiu. Podien esperar que allò acabés originant una alteració de forces o un patètic assassinat massiu, … hi havia milers de possibilitats i cap ni una era esperançadora.
L'elaboració del pla i la composició de la bogeria van durar només un instant, la idea li va arribar com un raig, per infusió: la força gravitatòria que va originar el descans (aquell mecanisme que va trobar en el seu camí erràtic) va acabar per solucionar l'equilibri que li va donar la resposta, inspirada en la comprensió de les formes bàsiques. En definitiva, en la relaxació que buscava en deixar de pensar va trobar un equilibri, allà mateix, que se li va projectar, com rebotant en l'espai i donant la resposta. Havia d'evocar el planeta de les corones (una esfera perfecta), fer els anells per mostrar les corones, i després les hauria de foradar de fora cap a dins. Tot això ho havia de representar amb formes no esfèriques, per no mostrar el missatge amb total claredat, sinó en figures piramidals, cúbiques, ...
Tal i com dèiem, després de composar la bogeria es va quedar a descansar. Un cop va composar la imatge perfecta de la “bogeria” per comunicar-la a d'altres éssers -i després de molt entrenament- no va dubtar en provar-la per primer cop. Va aprofitar el temps d'esbarjo a la segona corona superior a la seva amb uns transportistes de substància compacta, caracteritzats pel seu perfeccionisme i una característica actitud de “silenci”, lleugerament superior a la dels manipuladors. També se'ls coneixia per la seva rigidesa en el compliment dels pagaments tributaris i la seva ingenuïtat, que resultava beneficiosa per als vigilants, que podien proposar un consens a l'alta, en perjudici dels clients dels transportistes.
La “bogeria” de Connector consistia en una composició de les que acostumaven a representar amb els amics o coneguts, una forma artístico-lúdica de “parlar” i “jugar”. Eren uns jocs de percepció en els que el propi cos es convertia en infinites formes i textures, quelcom semblant als colors, escenificant una descomposició o canviant el seu propi estat per regions del cos, donant o traient energia, ràpidament. Normalment, consistien en expressions sarcàstiques de les professions o les funcions o de certs personatges (sovint els vigilants), o en narracions fantasioses o reals però decorades amb infinitat de recursos “artístics”.
Connector jugava amb les figures geomètriques bàsiques, les primeres que s'aprenen en adquirir consciència, que inseria enmig d'altres relats, de forma intermitent. D'aquesta manera, reproduïa la forma i composició de les corones amb el seu cos. Al final feia una explosió de dispersió i avanç, com si expulsés la seva pròpia pell i després la recompongués avançant. Aquest darrer recurs estava evocant, ocultament, el resultat que Connector assignava a la indignació, és a dir, permetre'ls avançar per les corones, inclòs assestar un cop definitiu al sistema de corones.
Es tractava d'unes composicions tan elementals que no quadraven en la resta del relat pel seu caràcter bàsic -nosaltres diríem infantil. Finalment, va resultar que provocaven una reacció de riure pànic. El riure pànic es produïa en relaxar intermitentment el propi cos, de pur plaer, fins que s'acabava per dispersar per impulsos, palpitant. El riure -físicament, la palpitació- podia portar a la desintegració, la mort; per evitar-ho s'activava una alerta innata de replegament -el pànic- que tornava a arreplegar el cos. Era un riure -literal i potencialment- de mort, i si el plaer era màxim podia passar que no s'arribés a temps per al replegament. Dos dels transportistes van arribar a tremolar de pànic però ni de lluny van comprendre el missatge i tampoc l'explosió final. Tot i així els va agradar, i això garantia a Connector un segon intent de representar la bogeria.
Quan tornava a la seva gota pensava en els seus nous amics. El més gran semblava un ésser compromès i ferm, sense obsessió perquè no la necessitava, només havia de mostrar la seva obstinació, i així evitava qualsevol atac en posicionar-se cap el centre, ferm, com disposat a recollir el que estigués en joc. Rapaç, que era com el coneixien, mai no necessitava ajuda perquè tampoc no tenia grans capricis, agafava el que li corresponia pel seu valor intrínsec (el seu propi, conegut per ell mateix i pels demés). En Connector el considerava un ésser de confiança i l'admirava. L'amic de Rapaç era conegut per ser Dispers. Se'l coneixia amb aquest nom perquè es dispersava contínuament, era un ésser rialler, sempre reia, es dispersava de plaer.
Connector repetia la seva bogeria en les reunions a les que assistia i acostumava a tenir bona resposta però, és clar, ningú no ho entenia. Molts el prenien per imbècil i fins i tot dubtaven de la seva capacitat per viure en la corona en què vivia. Entre ells, els assistents comentaven l'actitud de Connector: els uns desconfiaven, d'altres li atribuïen enginy, però tots es movien en la incertesa.
La bogeria començava a tenir efecte. Tothom el creia una persona estranya i el tractaven com a tal. Connector va témer per l'efectivitat del seu pla basat en la “bogeria” després de les primeres repeticions davant Rapaç, Dispers i d'altres amb qui coincidia per atzar. En un principi va trobar una actitud tancada. Generalment causava confusió.
Rapaç li va requerir un dia de tornada a casa:
- No hauries de repetir el ball geomètric, o vols que et tinguin per boig?;
- No m'importa que em tractin com un boig, a tu t'agrada -contestava en Connector;
- Bé, la primera vegada ho vaig trobar divertit, un deliri extravagant, i no vaig poder contenir el riure, però en realitat em fas pena -Rapaç començava a sospitar que la relació amb Connector empitjoraria;
- No entens res, oi? -intrigava en Connector;
- Bé, la forma bàsica em dona una sensació de coneixement, és la base de la nostra existència. És clar que tots els objectes tenen una relació llunyana amb les formes bàsiques, però són tan bàsiques que ningú les hauria d'admirar -Rapaç no sabia com contenir la seva ràbia, es desesperava-, no sé per què ho fas, però estàs arriscant el teu seny i, saps què els passa als que perden el seny, no?;
- Que m'expulsin tres vegades el nostre món si és necessari, no tinc cap dubte en admirar les nostres formes bàsiques -en aquell moment va pensar en fer l'acrobàcia final i lliurar el codi, però no podia confiar tant en les primeres trobades.
Passaren jornades i jornades invocant la seva bogeria amb molta precaució, tement acabar com els que perden el seny, és a dir, expulsats del planeta o a la darrera corona, que no suposava la mort però provocava una agonia existencial llarga.
L'expulsió era un procés en què participaven tots els éssers del planeta, que veien passar a un boig desprendre's del planeta per l'efecte de l'expulsió màxima i, si podien, contribuïen empenyent-lo amb mes força encara o desviant-lo perquè no trobés d'altres obstacles que detinguessin la seva caiguda. Es tractava d'una festa macabra i molt popular, com un assassinat col•lectiu, com una defenestració en comú.
Quan l'ésser expulsat ja havia desaparegut en el buit exterior o s'havia detingut en alguna de les darreres corones -tot depenia de la gravetat de l'acció que havia causat l'expulsió- començava l'espectacle: la matèria exogenada queia en abundància des de les corones superiors. De vegades, i depenent de qui fos l'expulsat o el motiu de l'expulsió, es produïen festes descomunals; en definitiva, els éssers de les corones superiors subvencionaven la intoxicació en aquells moments, fet que explicava la inclinació per aquest tipus d'actituds i el seu caràcter tradicional. Tot i no ser quotidianes, aquestes expulsions succeïen amb freqüència.
Capítol V. La primera confessió
|
En Connector sabia que el seu codi no es podia basar només en la bogeria, que hauria de recolzar-se en d'altres elements per arribar a crear un espai de confidencialitat; si no ho feia així, només es podia arriscar a explicar el seu secret sense seguretat. Això podia funcionar amb alguns dels seus coneguts, però no amb tots. Va pensar en totes les possibilitats: baixar a corones inferiors i buscar d'altres éssers més perjudicats pel sistema de corones o buscar algú agreujat i convèncer-lo perquè es vengés, però cap de les opcions li semblava interessant, començava a veure's en un camí sense sortida.
Finalment es va decidir a revelar el secret amb precaució i l'únic ésser que semblava comprensiu amb les representacions era Rapaç. En Connector va executar un pla elaborat minuciosament per guanyar-se la confiança de Rapaç i Dispers. Els va enganyar dient-los que volia treballar de transportista. En un principi, Rapaç i Dispers no se'l van creure, ja que Connector tenia capacitats de negociació més que de transport, però no li van posar gaires obstacles i el van incorporar al grup de transportistes de la seva corona. No li va ser difícil incorporar-se a la feina, però no imaginava com era de complicat aquella feina, doncs feia necessària una gran habilitat per posicionar bé les mercaderies en els vagons de transport, que havien de ser perceptibles, totes elles, als vigilants.
De tant en tant, Connector tornava a repetir les seves formes bàsiques, tot i que la feia més familiar o adaptada al llenguatge dels receptors. Estava arriscant-se massa, però només amb Rapaç, Dispers i d'altres coneguts. Dispers i la resta ja havien assumit la bogeria i se la justificaven a ells mateixos com a contrapartida d'alguna altra habilitat que devia ocultar. Rapaç no va trigar massa en preguntar-li un altre cop:
- Amic, algun dia m’explicaràs el teu secret, quina és l’habilitat que amagues? Sé que la teva matriu és manipulador... – Rapaç coneixia per referència a la matria (matèria prima), al progenitor de Connector i també coneixia la seva reputació com a manipulador, pel que creia que Connector amagava alguna cosa; no s’imaginava, però, el vertader secret de Connector.
- Com? De què parles? -li va dir en Connector amb prudència.
- Ja saps de què parlo, au, explica-ho -ni de lluny imaginava Rapaç quina era l'habilitat que es guardava en Connector.
- Si no ho sospitessis, no m'ho demanaries -en Connector s'inquietava davant de la tranquil•litat que li demostrava en Rapaç davant l'elevat risc que, sense saber-ho, estava assumint en fer aquestes preguntes.
- Bé, no és només una sospita, és una certesa indefinida -en aquest moment en Rapaç imitava la bogeria de Connector, per guanyar-se la seva confiança.
- Has d'assegurar-me -li digué en Connector- que no em llençaràs cap a baix si t'ho dic.
- T'ho asseguro, tens el meu compromís -va assegurar Rapaç, perdent la desconfiança.
- T’ho explicaré: un dia estava amb uns amics de la meva corona veïna inferior... – i Connector li va explicar tota la història.
- Però, Connector, com pots viure tranquil amb aquest secret tan espectacular? -a Rapaç li sortir l'energia del cos; li va produir tanta angúnia conèixer el secret de Connector que estava embogint per moments.
- Tranquil•litza’t, de moment només ho sabem tu i jo, res no ens pot succeir -li assegurava en Connector.
- Ara entenc les teves formes bàsiques, tu vols trencar les corones, estàs boig, seràs expulsat!
- No, no estic boig, no estic boig -en Connector no sabia què dir-li, perquè tampoc no sabia res sobre les conseqüències del seu pla.
- Suposo que voldràs oblidar-ho -digué en Rapaç.
- Doncs no, el que vull és anar al centre absolut, o potser no és això el que volem tots?
- Bé... sense dubte tothom ho desitja, però és més una fantasia que un propòsit.
Per la resta dels éssers, era difícil imaginar que traspassar corones lliurement fos possible, perquè si alguna vegada traspassaven fronteres enutjats no n'eren conscients de l'alienació que provocaven, ni tampoc quan eren els indignats ni quan eren els que cedien el pas a la resta.
- Imagina, si poguéssim arribar al centre i quedar-nos allà, no seria meravellós?
- No siguis il•lús, si arribessis al centre t'expulsarien tan fort que travessaries el planeta a l'instant … i a nosaltres ens plouria tanta matèria exogenada que la podríem emmagatzemar per l'eternitat -va ironitzar en Rapaç.
Rapaç va quedar tan impressionat com inquiet. Les jornades següents, la relació entre tots dos va ser estranya, fins el punt que Dispers se'n va adonar i va començar a insistir. Tant l'un com l'altre van dissimular tot el temps que van poder, però sabien que Dispers associaria aquella actitud amb les “bogeries” de Connector. Al final, Rapaç li va explicar el sentit de la bogeria a Dispers, que va trigar diverses jornades en reaccionar. Dispers no va voler participar del projecte, però coneixia un altre transportista que amb tota seguretat es voldria implicar en aquesta bogeria, un ésser estrany a qui es referien com a Aspre.
Finalment es va decidir a revelar el secret amb precaució i l'únic ésser que semblava comprensiu amb les representacions era Rapaç. En Connector va executar un pla elaborat minuciosament per guanyar-se la confiança de Rapaç i Dispers. Els va enganyar dient-los que volia treballar de transportista. En un principi, Rapaç i Dispers no se'l van creure, ja que Connector tenia capacitats de negociació més que de transport, però no li van posar gaires obstacles i el van incorporar al grup de transportistes de la seva corona. No li va ser difícil incorporar-se a la feina, però no imaginava com era de complicat aquella feina, doncs feia necessària una gran habilitat per posicionar bé les mercaderies en els vagons de transport, que havien de ser perceptibles, totes elles, als vigilants.
De tant en tant, Connector tornava a repetir les seves formes bàsiques, tot i que la feia més familiar o adaptada al llenguatge dels receptors. Estava arriscant-se massa, però només amb Rapaç, Dispers i d'altres coneguts. Dispers i la resta ja havien assumit la bogeria i se la justificaven a ells mateixos com a contrapartida d'alguna altra habilitat que devia ocultar. Rapaç no va trigar massa en preguntar-li un altre cop:
- Amic, algun dia m’explicaràs el teu secret, quina és l’habilitat que amagues? Sé que la teva matriu és manipulador... – Rapaç coneixia per referència a la matria (matèria prima), al progenitor de Connector i també coneixia la seva reputació com a manipulador, pel que creia que Connector amagava alguna cosa; no s’imaginava, però, el vertader secret de Connector.
- Com? De què parles? -li va dir en Connector amb prudència.
- Ja saps de què parlo, au, explica-ho -ni de lluny imaginava Rapaç quina era l'habilitat que es guardava en Connector.
- Si no ho sospitessis, no m'ho demanaries -en Connector s'inquietava davant de la tranquil•litat que li demostrava en Rapaç davant l'elevat risc que, sense saber-ho, estava assumint en fer aquestes preguntes.
- Bé, no és només una sospita, és una certesa indefinida -en aquest moment en Rapaç imitava la bogeria de Connector, per guanyar-se la seva confiança.
- Has d'assegurar-me -li digué en Connector- que no em llençaràs cap a baix si t'ho dic.
- T'ho asseguro, tens el meu compromís -va assegurar Rapaç, perdent la desconfiança.
- T’ho explicaré: un dia estava amb uns amics de la meva corona veïna inferior... – i Connector li va explicar tota la història.
- Però, Connector, com pots viure tranquil amb aquest secret tan espectacular? -a Rapaç li sortir l'energia del cos; li va produir tanta angúnia conèixer el secret de Connector que estava embogint per moments.
- Tranquil•litza’t, de moment només ho sabem tu i jo, res no ens pot succeir -li assegurava en Connector.
- Ara entenc les teves formes bàsiques, tu vols trencar les corones, estàs boig, seràs expulsat!
- No, no estic boig, no estic boig -en Connector no sabia què dir-li, perquè tampoc no sabia res sobre les conseqüències del seu pla.
- Suposo que voldràs oblidar-ho -digué en Rapaç.
- Doncs no, el que vull és anar al centre absolut, o potser no és això el que volem tots?
- Bé... sense dubte tothom ho desitja, però és més una fantasia que un propòsit.
Per la resta dels éssers, era difícil imaginar que traspassar corones lliurement fos possible, perquè si alguna vegada traspassaven fronteres enutjats no n'eren conscients de l'alienació que provocaven, ni tampoc quan eren els indignats ni quan eren els que cedien el pas a la resta.
- Imagina, si poguéssim arribar al centre i quedar-nos allà, no seria meravellós?
- No siguis il•lús, si arribessis al centre t'expulsarien tan fort que travessaries el planeta a l'instant … i a nosaltres ens plouria tanta matèria exogenada que la podríem emmagatzemar per l'eternitat -va ironitzar en Rapaç.
Rapaç va quedar tan impressionat com inquiet. Les jornades següents, la relació entre tots dos va ser estranya, fins el punt que Dispers se'n va adonar i va començar a insistir. Tant l'un com l'altre van dissimular tot el temps que van poder, però sabien que Dispers associaria aquella actitud amb les “bogeries” de Connector. Al final, Rapaç li va explicar el sentit de la bogeria a Dispers, que va trigar diverses jornades en reaccionar. Dispers no va voler participar del projecte, però coneixia un altre transportista que amb tota seguretat es voldria implicar en aquesta bogeria, un ésser estrany a qui es referien com a Aspre.
Capítol VI. La incursió d'Aspre
|
Quan va sentir confiança, en Connector va poder reclutar un grup prou nombrós, que ells creia suficient -en tota la seva ingenuïtat- “per arribar al centre del planeta”. Li va portar molt temps i molta paciència reunir aquest selecte grup que estava disposat a assumir el risc. El risc de denúncia no va ser, finalment, tan elevat com s'imaginaven. Aquells que no volien participar en el projecte tampoc no delataven els conspiradors, només es retiraven de l'ésser que els ho havia proposat sense més, i només van haver de portar la càrrega de no explicar-ho, doncs podien oblidar-ho fàcilment; molts d'ells pensaven en la recompensa exogenada que rebrien després de cada intent, egoistament, i aquesta possibilitat també els animava a guardar el secret, perquè presumien el seu fracàs.
El primer en proposar-se voluntari a trencar corones fou Àsper. Li deien així perquè sempre contestava -si contestava- amb una actitud desagradable. Era un ésser que no conversava, sinó que “s'entenia” amb la resta; és a dir, només es relacionava amb éssers semblants a ell en aspiracions i conducta. Connector no va arribar a entendre que fos possible entendre's amb ells com s'entenien tots, perquè en general era un tipus incomunicatiu, sec, però en definitiva hi havia un odi al sistema de corones que els mantenia units i aquest ja era un element suficient. Tots ells eren amants de la llibertat i menyspreaven igualment els vigilants i les seves maniàtiques inspeccions. Aspre tractava d'exercir la llibertat de moviment i generalment no tenia problemes, però ben sovint topava amb un vigilant que no el coneixia. És clar, la majoria dels vigilants el coneixien i no s'oposaven a ell perquè a més era un ésser ordenat i complidor; sempre duia les mercaderies visibles.
Aspre estava ansiós per executar la seva incursió, impacient, rabiós. En Connector pensava, fins i tot, que no seria necessari simular una escena enutjant per tal que Aspre avancés. Finalment, van realitzar l'escena tal i com havien estipulat, imitant l'escena que va indignar en Connector originalment, al costat de la frontera de la corona superior, esperant el moment oportú, indeterminat, però dins del toc de queda; imaginaven que el toc de queda afavoriria els seus moviments per la corona superior.
El dia assenyalat va arribar finalment i van executar el pla. Aspre es va mirar el cúmul fictici, que va acabar en una bruta baralla. Aspre va mirar, i va quedar sorprès. La seva falsa indignació va funcionar i va sortir disparat cap el centre amb decisió. Tres corones més enllà, estava tan meravellat pel descobriment que va perdre la indignació.
La conseqüència era inevitable. Abans d'arribar al següent control, els éssers d'aquella corona es van estranyar en veure Aspre i el van apressar. Després el van expulsar com si li estiguessin fent un favor, però el van fer caure unes quantes corones més enllà de la que li corresponia, com sancionant-lo i regalant un presidiari als éssers de la corona on va caure. Posteriorment va aconseguir ascendir un parell de corones fins que va trobar un membre del grup per comunicar-li la notícia.
Havien acordat no comunicar-se amb Aspre telepàticament, per por a una intercepció -del tot impossible- del missatge; el procés de codificació necessitava molta despesa energètica, de tal manera que qualsevol errada hagués donat pistes de l'acció, cosa que volien evitar a tota costa.
- He trobat Aspre unes corones més a baix -explicava Perceptor, sempre atent a tot allò que passés.
- Explica'ns, explica'ns -cridaven. De fet, compartien la por a l'expulsió total, però en veure que Aspre seguia viu, la seva energia va augmentar, de “tranquil•litat”.
- Només ha pogut avançar tres corones, i el van expulsar divuit corones més a baix.
- Podrà tornar i explicar-nos-ho amb la seva pròpia energia? -demanava Connector.
- Això esperem, però tindrà problemes per justificar la seva caiguda, hauríem d'ajudar-lo a tornar.
- Si, però si ho intentem tots alhora desconfiaran i ens poden descobrir -va comentar Intrèpid. Intrèpid era conegut per actuar de forma temerària; usava els vehicles de forma trepidant i amb habilitat, cosa que li havia costat l'odi de molts éssers, tot i que d'altres hi confiaven.
- És cert, hem de ser prudents, no podem mostrar obstinació, podem aixecar sospites, el nostre secret és més important que qualsevol de nosaltres -comentava Il•lús, que ho idealitzava tot en excés, i que ara s'entenia amb tots.
- Algú es proposa per intercedir en favor d'Aspre -preguntà Connector.
- Jo mateix aniré -digué Rapaç-; treballa a la meva corona i en el meu sector. Diré que la seva absència ha provocat un augment exponencial del treball, ningú no sospitarà -resolgué.
En un parell de jornades i després de formular la reclamació a tots els vigilants, Rapaç va fer tornar Aspre. Tal i com sospitaven, Aspre estava marcat, fet que l'invalidava per participar en posteriors incursions. L'única funció que podia assumir era el reclutament, i aquesta era precisament la pitjor tasca que podia assumir, si tenim en compte la seva incapacitat per comunicar-se, o almenys això pensaven. Quan intentava imitar la “bogeria” de Connector provocava irrisió, i això feia molt fàcil la detecció dels éssers menys addictes al sistema de corones.
El primer en proposar-se voluntari a trencar corones fou Àsper. Li deien així perquè sempre contestava -si contestava- amb una actitud desagradable. Era un ésser que no conversava, sinó que “s'entenia” amb la resta; és a dir, només es relacionava amb éssers semblants a ell en aspiracions i conducta. Connector no va arribar a entendre que fos possible entendre's amb ells com s'entenien tots, perquè en general era un tipus incomunicatiu, sec, però en definitiva hi havia un odi al sistema de corones que els mantenia units i aquest ja era un element suficient. Tots ells eren amants de la llibertat i menyspreaven igualment els vigilants i les seves maniàtiques inspeccions. Aspre tractava d'exercir la llibertat de moviment i generalment no tenia problemes, però ben sovint topava amb un vigilant que no el coneixia. És clar, la majoria dels vigilants el coneixien i no s'oposaven a ell perquè a més era un ésser ordenat i complidor; sempre duia les mercaderies visibles.
Aspre estava ansiós per executar la seva incursió, impacient, rabiós. En Connector pensava, fins i tot, que no seria necessari simular una escena enutjant per tal que Aspre avancés. Finalment, van realitzar l'escena tal i com havien estipulat, imitant l'escena que va indignar en Connector originalment, al costat de la frontera de la corona superior, esperant el moment oportú, indeterminat, però dins del toc de queda; imaginaven que el toc de queda afavoriria els seus moviments per la corona superior.
El dia assenyalat va arribar finalment i van executar el pla. Aspre es va mirar el cúmul fictici, que va acabar en una bruta baralla. Aspre va mirar, i va quedar sorprès. La seva falsa indignació va funcionar i va sortir disparat cap el centre amb decisió. Tres corones més enllà, estava tan meravellat pel descobriment que va perdre la indignació.
La conseqüència era inevitable. Abans d'arribar al següent control, els éssers d'aquella corona es van estranyar en veure Aspre i el van apressar. Després el van expulsar com si li estiguessin fent un favor, però el van fer caure unes quantes corones més enllà de la que li corresponia, com sancionant-lo i regalant un presidiari als éssers de la corona on va caure. Posteriorment va aconseguir ascendir un parell de corones fins que va trobar un membre del grup per comunicar-li la notícia.
Havien acordat no comunicar-se amb Aspre telepàticament, per por a una intercepció -del tot impossible- del missatge; el procés de codificació necessitava molta despesa energètica, de tal manera que qualsevol errada hagués donat pistes de l'acció, cosa que volien evitar a tota costa.
- He trobat Aspre unes corones més a baix -explicava Perceptor, sempre atent a tot allò que passés.
- Explica'ns, explica'ns -cridaven. De fet, compartien la por a l'expulsió total, però en veure que Aspre seguia viu, la seva energia va augmentar, de “tranquil•litat”.
- Només ha pogut avançar tres corones, i el van expulsar divuit corones més a baix.
- Podrà tornar i explicar-nos-ho amb la seva pròpia energia? -demanava Connector.
- Això esperem, però tindrà problemes per justificar la seva caiguda, hauríem d'ajudar-lo a tornar.
- Si, però si ho intentem tots alhora desconfiaran i ens poden descobrir -va comentar Intrèpid. Intrèpid era conegut per actuar de forma temerària; usava els vehicles de forma trepidant i amb habilitat, cosa que li havia costat l'odi de molts éssers, tot i que d'altres hi confiaven.
- És cert, hem de ser prudents, no podem mostrar obstinació, podem aixecar sospites, el nostre secret és més important que qualsevol de nosaltres -comentava Il•lús, que ho idealitzava tot en excés, i que ara s'entenia amb tots.
- Algú es proposa per intercedir en favor d'Aspre -preguntà Connector.
- Jo mateix aniré -digué Rapaç-; treballa a la meva corona i en el meu sector. Diré que la seva absència ha provocat un augment exponencial del treball, ningú no sospitarà -resolgué.
En un parell de jornades i després de formular la reclamació a tots els vigilants, Rapaç va fer tornar Aspre. Tal i com sospitaven, Aspre estava marcat, fet que l'invalidava per participar en posteriors incursions. L'única funció que podia assumir era el reclutament, i aquesta era precisament la pitjor tasca que podia assumir, si tenim en compte la seva incapacitat per comunicar-se, o almenys això pensaven. Quan intentava imitar la “bogeria” de Connector provocava irrisió, i això feia molt fàcil la detecció dels éssers menys addictes al sistema de corones.
Capítol VII. L’aguait del vigilant
|
En Connector estava obstinat en passar desapercebut, com a part de l’entramat d’invisibilitat que havien de dibuixar. Una de les parts que més li va costar d’assumir era la continuïtat de la seva amistat amb Esforçat. A mesura que es succeïen les incursions, la seva tranquil•litat minvava, així que va tractar de fer un esforç per fingir. Creia tenir previstos tots els peatges socials que havia de pagar per mantenir el pla sota protecció. Res més lluny de la realitat; Esforçat tenia una intenció que no li agradaria gens a Connector: engendrar un nou ésser aprofitant un joc sexual.
Unes jornades després de la incursió d’Aspre, en Connector i Esforçat es trobaren per recórrer la corona per buscar ofici, com de costum. Aquell dia van visitar uns acobladors de matèria per fabricar vehicles, tasca que no els va acabar d’agradar; després visitaren una instal•lació per a l’exogenat de matèria. Havien imaginat que una instal•lació d’exogenat seria un lloc paradisíac, de total alegria i felicitat. Després de la visita, ja sabien per què la matèria exogenada era tan escassa i ambicionada pels éssers de les primeres corones: no existia treball més dur que aquell! Els treballadors havien de practicar contínues rotacions per “descansar” l’atenció, ocupant-se en una altra tasca. La capacitat de concentració necessària per exogenar era tan gran en cadascun dels tràmits que en qualsevol moment es podia produir la dispersió total per alienació perfecta (l’alienació era com la son, però acostumava a ser imperfecta, ja que el manteniment de les funcions vitals els obligava a tenir una activitat vital mínima, sota risc de dispersió total, que causava la mort; és a dir, que aquests éssers dormien mig desperts, amb l’atenció distreta en les funcions vitals).
Esforçat semblava content i s’apropava cap a Connector fent-li broma contínuament, el posava nerviós. Va començar a fer moviments en forma de trena i jocs, diguem-ne, “eròtics”. Les relacions “sexuals” o “quasi-reproductives” eren normals entre aquells éssers, eren part de l’entramat social i normalment ningú no s’hi negava, precisament perquè els agradaven aquests jocs, se sentien atrets pel contacte amb d’altres éssers, eren molt promiscus.
Els jocs consistien en absorcions o fusions corporals, en enllaçaments corporals, similars a les nostres carícies, que tractaven d’evitar el contacte entre les fonts d’energia, ja que el contacte entre els corrents energètics naixien els nous éssers; els cossos es separaven i d’aquesta separació sorgia una nova secció, un tros de matèria que es desprenia de l’enrampada i guardava una font d’energia pròpia.
Quan els nostres éssers creaven nous éssers ho feien voluntàriament com a part del procés productiu, era una “inversió”. També era una forma de substituir treballadors que havien estat expulsats de la corona, la majoria de les vegades formava part del procés productiu de les associacions o els artesans. Precisament per aquesta raó, el progenitor de Connector no n’estava gents content, de Connector, que no volia formar part de la seva associació de manipuladors ni tampoc el podia canviar amb d’altres gremis a canvi d’altres treballadors, matèria priva o material de treball. En tot cas, li podia demanar el retorn de la inversió a Connector.
En un principi Connector seguia els jocs, però les voltes i els enllaçaments que li feia Esforçat cada cop es semblaven més a una absorció o una fagocitació i això va començar a molestar en Connector, que va acabar per separar-se:
- Amic, per què reacciones així? –Esforçat va fingir molest pel gest de rebuig.
- Estàs fent coses perilloses, podríem generar un nou ésser i la nostra corona no té espai per a més éssers, o vols guanyar-te la nostra expulsió? –Connector intentava donar motius lògics per evitar la concepció d’un nou ésser, ja que no volia tenir una nova ocupació, més en aquell moment en què el seguici començava a créixer i el seu pla s’estava realitzant.
Quan es procreava disminuïa la quantitat de recursos disponibles per la resta dels éssers de la corona, que eren extremadament gelosos del seu “percentatge de matèria disponible”; tenir fills abusivament es considerava antisocial.
- Bé, he pensat formar una associació de repositors –Esforçat havia trobat en aquesta associació la forma de lliurar-se dels respectius progenitors i els seus retrets.
- Repositors!? –en Connector es va enrabiar-. Preferiria exogenar o, fins i tot, ser vigilant -la reposició era una tasca molt més mecànica que la resta i això, precisament, era el que més odiava en Connector, les tasques mecàniques sense interès.
Connector estava més molest per la funció que havia pensat Esforçat que pel fet d’involucrar-lo en la procreació d’un nou ésser; en cas de no estar interessat, en Connector se’n podia desentendre en qualsevol moment o potser podrien seccionar el nou ésser i menjar-lo –energia inclosa- o encarregar-ne la petrificació per a conservar-lo com a aliment.
- Mira –va continuar en Connector-, si pretens fer-me participar en tonteries com aquesta serà millor que te’n tornis per on has vingut –en senyal de rebuig a Esforçat, gest que anunciava, definitivament, la fi de la seva amistat.
- No pots viure de les teves il•lusions, mai no trobaràs una tasca a la teva mida i moriràs engolit pels éssers més repugnants de la darrera corona –aquestes van ser les paraules de comiat d’Esforçat, amb l’orgull de qui ha estat justament ofès i no ho vol reconèixer.
En Connector va tornar a la seva gota amb la satisfacció d’haver-se desfet d’un obstacle per l’execució del seu pla. Jornades més tard, quan ja se n’havia oblidat d’Esforçat, aquest va interrompre una darrera vegada amb un comunicat breu. En la distància li va dir: “vigilant”, amb aires orgullosos i l’estupidesa de creure que en Connector li demanaria una recomanació per treballar en el sistema de vigilància. “Fracàs, fracàs, fracàs”, es repetia Connector a si mateix, tement pel perill que corria el seu pla amb Esforçat al sistema de vigilància, que el reconeixeria en qualsevol de les operacions corrents que requeria el pla.
En realitat, el seu pla no estava en perill. Les seves comunicacions eren secretes al 100%, això era cert, però el més important era que el descobriment de Connector era infal•lible: quan executaven la indignació els altres éssers quedaven paralitzats immediatament i la paràlisi durava tant com la seva fermesa, com el seu propi pols. Ells ho ignoraven tot: creien que els podien espiar o interceptar les seves comunicacions, creien que en algun moment de la incursió, els altres éssers podien despertar i fulminar-los. La realitat era que la resta d’éssers no tenien consciència d’un pla ocult que estava sent executat en la més absoluta clandestinitat.
Unes jornades després de la incursió d’Aspre, en Connector i Esforçat es trobaren per recórrer la corona per buscar ofici, com de costum. Aquell dia van visitar uns acobladors de matèria per fabricar vehicles, tasca que no els va acabar d’agradar; després visitaren una instal•lació per a l’exogenat de matèria. Havien imaginat que una instal•lació d’exogenat seria un lloc paradisíac, de total alegria i felicitat. Després de la visita, ja sabien per què la matèria exogenada era tan escassa i ambicionada pels éssers de les primeres corones: no existia treball més dur que aquell! Els treballadors havien de practicar contínues rotacions per “descansar” l’atenció, ocupant-se en una altra tasca. La capacitat de concentració necessària per exogenar era tan gran en cadascun dels tràmits que en qualsevol moment es podia produir la dispersió total per alienació perfecta (l’alienació era com la son, però acostumava a ser imperfecta, ja que el manteniment de les funcions vitals els obligava a tenir una activitat vital mínima, sota risc de dispersió total, que causava la mort; és a dir, que aquests éssers dormien mig desperts, amb l’atenció distreta en les funcions vitals).
Esforçat semblava content i s’apropava cap a Connector fent-li broma contínuament, el posava nerviós. Va començar a fer moviments en forma de trena i jocs, diguem-ne, “eròtics”. Les relacions “sexuals” o “quasi-reproductives” eren normals entre aquells éssers, eren part de l’entramat social i normalment ningú no s’hi negava, precisament perquè els agradaven aquests jocs, se sentien atrets pel contacte amb d’altres éssers, eren molt promiscus.
Els jocs consistien en absorcions o fusions corporals, en enllaçaments corporals, similars a les nostres carícies, que tractaven d’evitar el contacte entre les fonts d’energia, ja que el contacte entre els corrents energètics naixien els nous éssers; els cossos es separaven i d’aquesta separació sorgia una nova secció, un tros de matèria que es desprenia de l’enrampada i guardava una font d’energia pròpia.
Quan els nostres éssers creaven nous éssers ho feien voluntàriament com a part del procés productiu, era una “inversió”. També era una forma de substituir treballadors que havien estat expulsats de la corona, la majoria de les vegades formava part del procés productiu de les associacions o els artesans. Precisament per aquesta raó, el progenitor de Connector no n’estava gents content, de Connector, que no volia formar part de la seva associació de manipuladors ni tampoc el podia canviar amb d’altres gremis a canvi d’altres treballadors, matèria priva o material de treball. En tot cas, li podia demanar el retorn de la inversió a Connector.
En un principi Connector seguia els jocs, però les voltes i els enllaçaments que li feia Esforçat cada cop es semblaven més a una absorció o una fagocitació i això va començar a molestar en Connector, que va acabar per separar-se:
- Amic, per què reacciones així? –Esforçat va fingir molest pel gest de rebuig.
- Estàs fent coses perilloses, podríem generar un nou ésser i la nostra corona no té espai per a més éssers, o vols guanyar-te la nostra expulsió? –Connector intentava donar motius lògics per evitar la concepció d’un nou ésser, ja que no volia tenir una nova ocupació, més en aquell moment en què el seguici començava a créixer i el seu pla s’estava realitzant.
Quan es procreava disminuïa la quantitat de recursos disponibles per la resta dels éssers de la corona, que eren extremadament gelosos del seu “percentatge de matèria disponible”; tenir fills abusivament es considerava antisocial.
- Bé, he pensat formar una associació de repositors –Esforçat havia trobat en aquesta associació la forma de lliurar-se dels respectius progenitors i els seus retrets.
- Repositors!? –en Connector es va enrabiar-. Preferiria exogenar o, fins i tot, ser vigilant -la reposició era una tasca molt més mecànica que la resta i això, precisament, era el que més odiava en Connector, les tasques mecàniques sense interès.
Connector estava més molest per la funció que havia pensat Esforçat que pel fet d’involucrar-lo en la procreació d’un nou ésser; en cas de no estar interessat, en Connector se’n podia desentendre en qualsevol moment o potser podrien seccionar el nou ésser i menjar-lo –energia inclosa- o encarregar-ne la petrificació per a conservar-lo com a aliment.
- Mira –va continuar en Connector-, si pretens fer-me participar en tonteries com aquesta serà millor que te’n tornis per on has vingut –en senyal de rebuig a Esforçat, gest que anunciava, definitivament, la fi de la seva amistat.
- No pots viure de les teves il•lusions, mai no trobaràs una tasca a la teva mida i moriràs engolit pels éssers més repugnants de la darrera corona –aquestes van ser les paraules de comiat d’Esforçat, amb l’orgull de qui ha estat justament ofès i no ho vol reconèixer.
En Connector va tornar a la seva gota amb la satisfacció d’haver-se desfet d’un obstacle per l’execució del seu pla. Jornades més tard, quan ja se n’havia oblidat d’Esforçat, aquest va interrompre una darrera vegada amb un comunicat breu. En la distància li va dir: “vigilant”, amb aires orgullosos i l’estupidesa de creure que en Connector li demanaria una recomanació per treballar en el sistema de vigilància. “Fracàs, fracàs, fracàs”, es repetia Connector a si mateix, tement pel perill que corria el seu pla amb Esforçat al sistema de vigilància, que el reconeixeria en qualsevol de les operacions corrents que requeria el pla.
En realitat, el seu pla no estava en perill. Les seves comunicacions eren secretes al 100%, això era cert, però el més important era que el descobriment de Connector era infal•lible: quan executaven la indignació els altres éssers quedaven paralitzats immediatament i la paràlisi durava tant com la seva fermesa, com el seu propi pols. Ells ho ignoraven tot: creien que els podien espiar o interceptar les seves comunicacions, creien que en algun moment de la incursió, els altres éssers podien despertar i fulminar-los. La realitat era que la resta d’éssers no tenien consciència d’un pla ocult que estava sent executat en la més absoluta clandestinitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
