Capítol IV. Codi i seguici

|

Les combinacions de possibilitats es van formular ràpidament i en Connector va trobar dos elements indispensables per fer servir el seu descobriment: un codi i un seguici. El Codi era una forma de comunicació del descobriment, una mena de “ball” que expliqués el descobriment i la proposta de Connector, de tal manera que ningú sabés de què parlava exactament, fins que el receptor el pogués comprendre -en el sentit de figurar-lo, de completar-lo- per si mateix, és a dir, fins que pogués contemplar com a possible la incursió en les corones superiors i la ruptura o desactivació del sistema de corones, una espècie de funció teatral que va batejar com a “bogeria”, per la sicosi que li havia causat el descobriment.

El problema principal consistia en què no podia escollir els receptors, i fins i tot els ho havia d'ocultar, com en el cas d'Esforçat i els manipuladors. Repetiria la bogeria en els cúmuls i tractaria de trobar un moment per completar la seqüència, de lliurar el codi i explicar el descobriment si l'altre ésser no s'excitava en excés.

D'aquesta manera reclutaria el seu “seguici”, un conjunt d'éssers igualment descontents amb el sistema de corones que l'acompanyarien en la seva aventura. No buscava esclaus ni servents, només gent disposada a acceptar el repte que els proposava.

Nosaltres podem imaginar que Connector pretenia colonitzar el centre i crear una convecció diferent, i intentava atraure a tot aquell que, indignat, volgués envair les corones superiors. El problema radicava en què els éssers de les corones superiors eren enormes, gegantins..

Una opció intermèdia era establir en el centre una petita colònia de resistents i anar cridant a d'altres éssers conforme els primers s’haguessin establert. Com que era gairebé impossible, la idea de Connector sobre què fer amb el descobriment va acabar semblant més un atac que una guerra o un procés de colonització. Ell no sabia que, quan despertessin els éssers de les primeres corones, els atacants podien ser eliminats per centenars però tot i així tenia dubtes, desconfiava del descobriment. Creia poder estar cometent l'error d'originar una estranya “guerra”, més que una colonització. Això li causava confusió i por, turment.

Finalment va acabar decidint-se per reclutar molts éssers i proposar atacs “d’exploració” per testejar una possibilitat d'atac massiu. Podien esperar que allò acabés originant una alteració de forces o un patètic assassinat massiu, … hi havia milers de possibilitats i cap ni una era esperançadora.

L'elaboració del pla i la composició de la bogeria van durar només un instant, la idea li va arribar com un raig, per infusió: la força gravitatòria que va originar el descans (aquell mecanisme que va trobar en el seu camí erràtic) va acabar per solucionar l'equilibri que li va donar la resposta, inspirada en la comprensió de les formes bàsiques. En definitiva, en la relaxació que buscava en deixar de pensar va trobar un equilibri, allà mateix, que se li va projectar, com rebotant en l'espai i donant la resposta. Havia d'evocar el planeta de les corones (una esfera perfecta), fer els anells per mostrar les corones, i després les hauria de foradar de fora cap a dins. Tot això ho havia de representar amb formes no esfèriques, per no mostrar el missatge amb total claredat, sinó en figures piramidals, cúbiques, ...

Tal i com dèiem, després de composar la bogeria es va quedar a descansar. Un cop va composar la imatge perfecta de la “bogeria” per comunicar-la a d'altres éssers -i després de molt entrenament- no va dubtar en provar-la per primer cop. Va aprofitar el temps d'esbarjo a la segona corona superior a la seva amb uns transportistes de substància compacta, caracteritzats pel seu perfeccionisme i una característica actitud de “silenci”, lleugerament superior a la dels manipuladors. També se'ls coneixia per la seva rigidesa en el compliment dels pagaments tributaris i la seva ingenuïtat, que resultava beneficiosa per als vigilants, que podien proposar un consens a l'alta, en perjudici dels clients dels transportistes.

La “bogeria” de Connector consistia en una composició de les que acostumaven a representar amb els amics o coneguts, una forma artístico-lúdica de “parlar” i “jugar”. Eren uns jocs de percepció en els que el propi cos es convertia en infinites formes i textures, quelcom semblant als colors, escenificant una descomposició o canviant el seu propi estat per regions del cos, donant o traient energia, ràpidament. Normalment, consistien en expressions sarcàstiques de les professions o les funcions o de certs personatges (sovint els vigilants), o en narracions fantasioses o reals però decorades amb infinitat de recursos “artístics”.

Connector jugava amb les figures geomètriques bàsiques, les primeres que s'aprenen en adquirir consciència, que inseria enmig d'altres relats, de forma intermitent. D'aquesta manera,  reproduïa la forma i composició de les corones amb el seu cos. Al final feia una explosió de dispersió i avanç, com si expulsés la seva pròpia pell i després la recompongués avançant. Aquest darrer recurs estava evocant, ocultament, el resultat que Connector assignava a la indignació, és a dir, permetre'ls avançar per les corones, inclòs assestar un cop definitiu al sistema de corones.

Es tractava d'unes composicions tan elementals que no quadraven en la resta del relat pel seu caràcter bàsic -nosaltres diríem infantil. Finalment, va resultar que provocaven una reacció de riure pànic. El riure pànic es produïa en relaxar intermitentment el propi cos, de pur plaer, fins que s'acabava per dispersar per impulsos, palpitant. El riure -físicament, la palpitació- podia portar a la desintegració, la mort; per evitar-ho s'activava una alerta innata de replegament -el pànic- que tornava a arreplegar el cos. Era un riure -literal i potencialment- de mort, i si el plaer era màxim podia passar que no s'arribés a temps per al replegament. Dos dels transportistes van arribar a tremolar de pànic però ni de lluny van comprendre el missatge i tampoc l'explosió final. Tot i així els va agradar, i això garantia a Connector un segon intent de representar la bogeria.

Quan tornava a la seva gota pensava en els seus nous amics. El més gran semblava un ésser compromès i ferm, sense obsessió perquè no la necessitava, només havia de mostrar la seva obstinació, i així evitava qualsevol atac en posicionar-se cap el centre, ferm, com disposat a recollir el que estigués en joc. Rapaç, que era com el coneixien, mai no necessitava ajuda perquè tampoc no tenia grans capricis, agafava el que li corresponia pel seu valor intrínsec (el seu propi, conegut per ell mateix i pels demés). En Connector el considerava un ésser de confiança i l'admirava. L'amic de Rapaç era conegut per ser Dispers. Se'l coneixia amb aquest nom perquè es dispersava contínuament, era un ésser rialler, sempre reia, es dispersava de plaer.

Connector repetia la seva bogeria en les reunions a les que assistia i acostumava a tenir bona resposta però, és clar, ningú no ho entenia. Molts el prenien per imbècil i fins i tot dubtaven de la seva capacitat per viure en la corona en què vivia. Entre ells, els assistents comentaven l'actitud de Connector: els uns desconfiaven, d'altres li atribuïen enginy, però tots es movien en la incertesa.

La bogeria començava a tenir efecte. Tothom el creia una persona estranya i el tractaven com a tal. Connector va témer per l'efectivitat del seu pla basat en la “bogeria” després de les primeres repeticions davant Rapaç, Dispers i d'altres amb qui coincidia per atzar. En un principi va trobar una actitud tancada. Generalment causava confusió.

Rapaç li va requerir un dia de tornada a casa:
-    No hauries de repetir el ball geomètric, o vols que et tinguin per boig?;
-    No m'importa que em tractin com un boig, a tu t'agrada -contestava en Connector;
-    Bé, la primera vegada ho vaig trobar divertit, un deliri extravagant, i no vaig poder contenir el riure, però en realitat em fas pena -Rapaç començava a sospitar que la relació amb Connector empitjoraria;
-    No entens res, oi? -intrigava en Connector;
-    Bé, la forma bàsica em dona una sensació de coneixement, és la base de la nostra existència. És clar que tots els objectes tenen una relació llunyana amb les formes bàsiques, però són tan bàsiques que ningú les hauria d'admirar -Rapaç no sabia com contenir la seva ràbia, es desesperava-, no sé per què ho fas, però estàs arriscant el teu seny i, saps què els passa als que perden el seny, no?;
-    Que m'expulsin tres vegades el nostre món si és necessari, no tinc cap dubte en admirar les nostres formes bàsiques -en aquell moment va pensar en fer l'acrobàcia final i lliurar el codi, però no podia confiar tant en les primeres trobades.

Passaren jornades i jornades invocant la seva bogeria amb molta precaució, tement acabar com els que perden el seny, és a dir, expulsats del planeta o a la darrera corona, que no suposava la mort però provocava una agonia existencial llarga.

L'expulsió era un procés en què participaven tots els éssers del planeta, que veien passar a un boig desprendre's del planeta per l'efecte de l'expulsió màxima i, si podien, contribuïen empenyent-lo amb mes força encara o desviant-lo perquè no trobés d'altres obstacles que detinguessin la seva caiguda. Es tractava d'una festa macabra i molt popular, com un assassinat col•lectiu, com una defenestració en comú.

Quan l'ésser expulsat ja havia desaparegut en el buit exterior o s'havia detingut en alguna de les darreres corones -tot depenia de la gravetat de l'acció que havia causat l'expulsió- començava l'espectacle: la matèria exogenada queia en abundància des de les corones superiors. De vegades, i depenent de qui fos l'expulsat o el motiu de l'expulsió, es produïen festes descomunals; en definitiva, els éssers de les corones superiors subvencionaven la intoxicació en aquells moments, fet que explicava la inclinació per aquest tipus d'actituds i el seu caràcter tradicional. Tot i no ser quotidianes, aquestes expulsions succeïen amb freqüència.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada