Capítol XII. La darrera corona

Tots havien anat caient fins constituir la nova corona quasi sense oposició. La resta del planeta palpitava sense parar en veure'ls caure d'aquella manera, deixant-se caure atemorits per la por a la rapinya que se'n podia fer.

Això va donar lloc a un error convectiu, ja que uns éssers tan grans quasi suspesos menjant residus i nodrint-se d'altres éssers “de darrera corona”, constituïa una incorrecció física, una descompensació. La incertesa d'aquella situació va començar a córrer pel planeta, com una sensació de desajustament, d'inestabilitat; tots estaven marejats i sobrenarcotitzats. Una darrera corona fina però poblada d'éssers enormes i en suspensió d'altres molt menors... Havia de ser més que estrany, allò era quasi – o sense el quasi- antinatural.

Quan va acabar la “festa de celebració”, el toc de queda es va establir de forma automàtica per totes les corones. En realitat era inútil davant la indignació, però ningú no ho sabia. Les coses van poder funcionar durant unes jornades, però aviat la situació va empitjorar, les provisions s’acabaven i el vent gravitatori era arbitrari, allò començava a semblar desestabilitzat.

Els gravitants de la darrera corona estaven desestabilitzant la convecció i si es movien en una mateixa direcció podien originar nous vents de pressió que podien desencadenar un desajustament a la resta del planeta. A més tenien una –injustificada- por a que poguessin crear una nova forma gravitatòria, o dispersar tot el planeta si pressionaven cap endins o cap a fora.

Tots els éssers del planeta van restar immòbils però inquiets al mateix temps (en els nostres paràmetres podria ser quelcom similar a la por, però en el seu cas es tractava d’una qüestió física, com haver de fer un equilibri quasi impossible). Els nostres amics estaven en pitjors condicions, estaven suspesos, com a les portes de l’ultramón, de l’abisme.

Aquella situació era anormal i complicada. Tot i la quietud, la convecció era més i més estranya i, per tant, les reaccions dels éssers i l’evolució de la matèria també es complicaven. Allò era l’avantsala de l’autoextinció, van creure.

En aquells moments, Connector seguia transitant, per dir-ho d’alguna manera, perquè tot i que es desplaçava estava totalment quiet, amb la sort d’haver col•lapsat sota un torrent de matèria líquida i sobre una punteta de buit on queien, de tant en tant, capbussades de benestar i enfortiment, que el subjectaven i l’elevaven.

El torrent de Connector va deixar de rajar en la seva direcció i va començar a demanar un ajut que era escàs. Alguns dels seus amics de la corona inferior li van oferir aliment i va prendre la determinació d’apropar-se a rebre-la. Aviat es va topar amb el toc de queda i amb Esforçat, que ja era vigilant i en veure’l des de la seva torre va córrer per aturar-lo: un cop va arribar al seu costat va començar a cobrir-lo amb una estranya forma d’envoltar-li des de la part frontal, en clara posició de fagocitació, agressiu i violent. Esforçat utilitzava la seva posició per humiliar-lo un altre cop abusant del poder que li havia estat atorgat.

La inicial indignació de Connector es va convertir ràpidament en irritació. Esforçat tractava d’evitar la sortida a Connector, cosa insòlita, doncs només es controlaven les entrades, mai les sortides. Connector, totalment irritat, va agafar els altres dos éssers de la corona inferior i va posar rumb al centre. En aquest mateix instant Intrèpid, igualment irritat que Connector, va sortir en la seva ajuda. La resta dels membres de la corona exterior es van unir a Intrèpid i van començar a dirigir-se cap el centre, obrint un únic espai d’incursió, totalment enervats pel que havia passat i que havien seguit en la distància.

Per la seva sorpresa, la força que generava la irritació fou superior a la que els oferia la indignació, ja que per autoinsuflació van començar a prendre energia que estava disponible a l’ambient que havia originat el desajustament.

La irritació va començar de forma espontània i immediata en dos fronts. Connector, des de la seva corona intermèdia, havia estat ajudat pels seus amics i continuava agafat a ells quan fa començava a dirigir-se al centre; els seus amics el van acompanyar, tan irritats com ell i també anaven agafant-se a d’altres companys que havien presenciat el greuge i també es van disposar a acabar amb la situació de bloqueig que imperava. D’una altra banda, els gravitants van acabar per persuadir a tot ésser amb el què es trobaven, comunicant-los el que havia passat i llençant crits de ràbia a cabassos.

En realitat, no calia arrastrar ningú perquè tots tiraven cap endins amb la mateixa direcció, amb més força els que més oprimits estaven (és a dir, els éssers de les corones exteriors), ja que les condicions havien empitjorat molt des de sempre.

En realitat, tant per l’efecte de la gravetat com per efecte de les polítiques restrictives de les primeres corones, les corones centrals havien agafat més volum, expandint també la resta de les corones. L’altre efecte que causaven aquestes polítiques interiors era que les corones eren cada cop més estretes i els éssers vivien cada cop més oprimits, físicament parlant, els estaven esclafant “a foc lent”, o a energia latent, com “deien” ells.

Aquest cop res no podia detenir la irritació de Connector i els que van decidir acompanyar-lo perquè la irritació es reproduïa i es multiplicava: la irritació era originalment revulsiva.