Capítol XIV. El darrer reducte de la convecció

Connector havia descobert el trist tresor que els primers coronaris protegien a qualsevol preu. Va arribar totalment fatigat a la primera corona, i ja es deixava arrastrar pels seus companys quan va veure el macabre mecanisme i es va quedar atònit. Va rodejar el mecanisme, enorme, totalment impactat, i va deixar d’insuflar energia, estava esgotat. Quan s’havia detingut es va donar compte que havia quedat exposat a un flux de sortida del mecanisme que el va arrossegar. Va començar a caure al mateix temps que els vigilants de la primera corona començaven a ser absorbits cap enfora per la força de retorn que es va originar per l’acció dels gravitats i tots els que els van acompanyar.

Una mica més tard arribarien els gravitants i després tots els que els havien seguit, és a dir, quasi tots els éssers del terç exterior del planeta. Els gravitants es van detenir a l’instant rodejant el mecanisme, trobant un lloc segur. Per la quantitat d’éssers que eren tenien el control indiscutible de la situació. La força de succió que van provocar en la reraguarda va fer la resta: van subvertir totalment l’ordre de les corones.

Abans de poder expressar satisfacció (quadratura d’angles –es posicionaven en forma esfèrica, igualant tots els angles) o alegria (feien quelcom semblant a un grapat de fils que s’agitava), en Connector va caure víctima de la major força gravitatòria, que es va sumar al procés de succió que s’estava originant, de tal manera que semblava perseguir els éssers de les primeres corones cap enfora, atrets per la succió.

Per una lògica combinació, en Connector no havia caigut tant per la succió com per la força gravitatòria que encara no havia estat afectada per la succió, de tal manera que no va ser absorbit, es trobava en un reducte de la convecció que el mantenia subjecte a la força gravitatòria centrífuga, que l’expulsava de forma fulminant. Va caure precipitat al buit amb gran velocitat i el que va percebre després fou el contacte amb el meu cos.

Només va poder veure de lluny com els seus companys havien envaït les premeres corones i havien arrasat amb els éssers que havien resistit a la succió o s’havien amagat en un racó. Va arribar a sentir com la cunya de fora cap endins va trastocar tota la situació, ara els seus amics estaven en la primera corona amb tots els habitants de la darrera corona, els de les corones intermèdies seguien allà i els habitants de les primeres corones havien quedat relegats a la corona exterior. La subversió es va consumar.

En Connector va morir abans de percebre totalment els canvis que es van produir, però tenia el pressentiment, per la simplicitat del mecanisme que estava en l’origen de les corones, que la resta l’haurien observat com a un altre gran descobriment i actuarien amb bona voluntat. Per un moment va tenir l’esperança que els seus companys desfarien aquell esperpèntic mecanisme... També va poder endevinar la incredulitat del progenitor i els seus manipuladors, que perdrien posició geogràfica i tindrien al darrera seu éssers cada cop majors en la reraguarda.

En Connector coneixia els seus companys inquiets i impacients, juganers i trapelles. Tant se val com acabarien, confiava en la convecció perfecta, amb l’ajut o no del mecanisme centrifugador, en un planeta sense corones ni estúpides limitacions o convencions estèrils (ell imaginava fantasiosament una versió millorada de l’anterior estat evolutiu, un paradís de matèria en què nedar, sense gravetat). Va lamentar no haver viscut per a veure-ho, dispersant-se de cansament i riure pànic, com un suïcidi de satisfacció en el mateix moment de la mort... en una dimensió i un cos estrany (amb qui va aconseguir entendre’s).